Écoute, écoute,...

Encara n’hi ha una més d’aquestes històries.

Ella es diu Djeeina Kan i li han dit que els metges estrangers han arribat. De fet el seu nebot, el fill de la Fatimata Sarro, en Samba Abdulai ,va anar fa tres nits a rebre la comitiva dels metges i va ballar per ells. La Djeeina Kan no pot anar a ballar. Té 65 anys. Potser no són molts anys per un europeu, i potser hi ha africans que viuen fins els 80 anys com en Yuko Ba que passa de la vuitantena i encara treballa tallant fusta i fent bols i utensilis de cuina. La Djeeina porta els seus 65 anys marcats a la pell, a la cara, i a l’ànima i ella no viurà fins els 90. Segur.
Li han dit que els metges volen ajudar a netejar els carrers del poble i que per això estan demanant voluntaris per fer-ho. A ella tant li fa com estiguin els carrers. Porta mitja vida veient com els plàstics s’amunteguen per tot arreu. Abans no era així. Quan era petita, molt petita, sortia a jugar amb els seus companys al carrer i aquests estaven nets. Tot el que queia a terra desapareixia; peles de fruita, ossos d’animals, etc.
No sap recordar quan van començar a aparèixer els plàstics. Ara formen part del paisatge. Mai no marxen, no es fonen amb el sol, ningú no els recull. Així que la Djeeina , i tot el poble, ha hagut d’acostumar-se a viure amb ells. Sembla que no els vegin, en podríem dir els plàstics invisibles, però hi són.
La Djeeina Kan no parla Francès, només parla el pular. És la cinquena de vuit germans i no li va tocar anar a escola. El seu germà gran l’Abou Kan si que el parla el Francès, ell va anar a escola.

Ella es diu Djeeina Kan i li han dit que els metges estrangers han arribat.

Ja fa tres dies que hi són i hi ha molta gent que sembla molt contenta de la seva presència. Estan curant a molta gent.
No s’ho pensa i es presenta com a voluntària a le Kalac, un magatzem on els metges guarden els seus camions. Ella ho sap perquè els ha vist recollir-se cada nit.
La feina és dura i pesada. L’han armat amb un rampí i ha d’anar pentinant els carrers per tal de netejar tota la brossa que hi ha acumulada. Treballen en equip i sota la supervisió de tres o quatre metges amb les samarretes vermelles. És Febrer i encara no fa gaire calor. Quan arribi l’estiu no sap com s’ho faran per estar treballant al sol , però això no és substantiu ara mateix. A la Djeeina el cap de l’equip ,en Djibril Abdujalabad li ha demanat dos dies de feina com a voluntària i així podrà aconseguir la targeta per poder anar al metge. Diuen que és de per vida, per sempre.
Ho fa amb tota la seva millor voluntat, perquè la Djeeina no treballa per guarir la seva salut. Té una filla, l’Aisata. Està malalta. La Djeeina creu que molt malalta. Ja fa temps que va començar. La Aisata té reaccions espasmòdiques , ide tant en tant sembla que perdi la consciència, no es troba bé i es queixa de dolor ,i ningú no sap què li passa ni com curar-la. La Djeeina Kan sap que la seva filla Aisata està malalta i per això treballa, per aconseguir una de les places que l’hospital cedeix a canvi d’aquests treballs per a la comunitat. La Djeeina treballa en l’umbral entre la fe i l’esperança, quan la voluntat no arriba o no és suficient només ens queda això; fe i esperança. La Djeeina treballa pel seu amor particular, i pel seu deure de Mare.

Són dos dies de treball desacostumat. No són moltes hores, però són intenses. És difícil pentinar la sorra dels carrers amb aquestes eines que els blancs han portat. La sorra sempre s’esmuny entre els dits del rampí alhora que arrossega molts dels petits bocins de plàstics que se suposa que s’han de netejar. Menys mal que hi ha la màquina, i el camió!. Què en deuen treure aquests blancs de venir a casa de la Djeeina a netejar les deixalles? I els metges? Què en deuen treure?. Perquè ho fan?.
Són una mica estranys aquests blancs. Van quasi tots amb la mateixa samarreta vermella. Intenten cenyir-se el turbant però no ho acaben d’aconseguir. De vegades tenen un posat estrafolari i una mica ridícul. La naturalitat no és quelcom que s'aconsegueixi en una setmana

Avui és dimecres, i la Djeeina ha d’anar a recollir la targeta que li ha de permetre anar a l’Hospital amb la seva filla l’Aisata. Fan tots una filera, i un dels blancs va repartint les acreditacions. La gent sembla contenta. És el torn de la Djeeina. No sap parlar Francès, el blanc no parla pular. Un dels nois de l’equip, en Kebe, se n’adona i fa de traductor.

-Écoute, elle n'a pas travaillé pour elle. –Tradueix en Kebe- Elle a travaillé pour sa fille qui est malade.

-Comment est elle tombé malade?. –Respon perplex el voluntari que està repartint les acreditacions per l’Hospital. No s’ho pot creure!. La dona ha treballat per una filla que està malalta.

- Sait elle que nous sommes dentistes?. Hi torna el blanc, perplex, confós, avergonyit No poden atendre tothom. Sempre hi ha més gent que demana ajut que ajut que es pot oferir, i aquest cop és una demanda d’atenció médica. Fora de l’actuació que la ONG intenta dur a terme - Qu'est ce que sa fille a?

-Elle ne se sent pas bien. Elle bouge ainsi les bras –Respon en Kebe desprès de traduïr-li la pregunta a la Djeeina, que s’ho mira amb ulls inexpressius. No li cal la traducció. La diferència idiomàtica no hauria de ser mai un a frontera, avui segur que no ho és. Tot és prou clar.

-Dis à Djeeina que je le sens beaucoup. Que nous n'avons pas de medicaux, que nous ne la pouvons pas aider.

-Mais elle a travaillé deux jours,...- Diu en Kebe mentre la Djeeina s'acomiada educadament i gira cua.

Avui, per la Djeeina, la voluntat no ha valgut, tampoc la fe, i tampoc l’esperança. Només ens queda l’amor. Ja sabem com és la resta,...

EL SÀPIENS RETURNS JA ACABAT

Dignitat de Mare

Em fonc. Fa calor. Tots estem suant. Tenim sed. Potser gana.
Crec que mai escriuria un petit conte així de curt, clar i concís.
És la història d’un malentès.

La N’Djabe espera el seu torn a la cua de l’Hospital, el seu fill en braços. Han arribat els metges estrangers, blancs i peluts ells, blanques i amb els cabell al vent elles. Samarretes vermelles sota bates clares.Tothom corre, tothom va atrafegar, tothom sembla que estigui fent moltes coses a la vegada.
Ha estat una nit difícil per la N’Djabe. El nen no ha parat de plorar, està exhaust, no deixa dormir, i la Rougui, la veïna li ha explicat que hi ha uns metges tupack que han vingut a instal·lar-se a l’Hospital, aquell Hospital que van fer els francesos però que mai ningú no ha omplert.
La N’Djabe ja porta estona llevada quan ha decidit acostar-se a veure els estrangers. Recorda que l´’ultim metge que hi havia a l’Hospital va marxar fa un temps i des de llavors ningú no ha ocupat el seu lloc. De fet es podria dir que abans tampoc ningú no ocupava el lloc perquè el doctor Amadou es limitava a enviar els pacients a la capital del país sempre que la cosa passava d’una simple lesió cutània. El viatge a la capital és llarg i difícil en ase, i no hi ha molts cotxes al poble per acostar-s’hi així que el millor és no posar-se malalt,...

Hi ha un blanc a la porta que sembla que endreci la cua d’entrada. Parla un idioma desconegut. La N’Djabe no parla el francès però reconeix la llengua colonial, aquests homes i dones blancs intenten parlar-lo amb la població però entre ells parlen altres llengües.
És el seu torn.
S’acosta a l’home de la cua. La N’Djabe fa gest d’ensenyar-li el mal de la criatura però l’home de la cua es limita a fer-la entrar.
Hi ha un grup de blancs a la porta de l’Hospital, fan que la N’Djabe se senti insegura. No sap a qui ha d’adreçar-se. Ho intenta. S’acosta a un d’ells, alt, amb barba i ulleres de sol i li ensenya el seu fill d’esquena. No entén el que el blanc li pregunta però per l’expressió que li endevina als ulls sap que el blanc no sap ben bé què fer. De cop apareix una noia. Deu ser la metge blanca, tots els de l’entrada la miren. La suposada metge la fa entrar, seuen a una llamborda. La N’djabe destapa l’esquena del seu fill. No arriba als 2 anys, plora, li surt alguna cosa del seu culet petitet. La N’Djabe fita la cara de la doctora. “Je ne suis pas doctor, je suis infermier” li diu la blanca. La N’Djabe endevina que la noia que és infermera fa esforços per no plorar.
La N’Djabe tapa la criatura que continua plorant.

- No pots fer rés? - Dic
- Què vols que faci?. Sembla que té una esquinçada per dins i li han sortit part del budells pel culet – Em respon la enfermera.- No, no puc fer res.

Passa el cap de l’Organització per allà. Ja ho sé que son dentistes, ja ho sé que no son especialistes en medicina interna però la bata blanca sempre té un no-sé-què d’autoritat que et fa creure en el poder curatiu o pal·liatiu del teu interlocutor.

- Escolta, aquest nen té els budells per fora, no podem fer res?- Pregunto , però ja conec la resposta.
- No, no puc fer res.
- Però si no fem res,... – No acabo la frase. Em fa pànic dir-ho
- Si, es morirà.- Em diu el cap.

M’enfonso. La N’Djabe em veu plorar desconsoladament abraçat al cap. Ella marxa de l’Hospital amb el nen en braços i amb una dignitat que jo no he sabut trobar.

Em fonc. Fa calor. Estic suant. Tinc sed.