Tinc una ment malaltissa i obsessiva i això fa que els mots se m’adhereixin com si fossin lapes, un mol·lusc a la roca, o una rèmora a un tauró. I tot i que em passa amb tota mena de paraules hi ha topònims de les meves lectures de joventut que deixaren empremta en els meus records i que tenen un pes específic en la meva obsessió lèxica, topònims que evoquen antigues aventures i personatges mítics, de grans escriptors d’històries alhora mítiques, i si més no, mítiques per a un. Posem per cas “Baltimore” a l’estat de Maryland als Estats units. Aquest nom ve estretament lligat al d’en Barbicane, president del Gun-Club i principal impulsor en l’estrafolària empresa de construir el fabulós canó enterrat per dur-lo a ell mateix a la lluna, juntament amb el Capità Nichols i en Martin Ardan. Crec que la construcció del canó i les cabòries de balística és un dels episodis que recordo amb més força d’aquells temps en que la infantesa començava a quedar enrere.
Noms que porten a altres noms com si fossin una conseqüència inevitable d’un perfecte raonament lògic i així quan passejo per Barcelona i passo davant d’un Kentucky Fried Chicken , obvio el pollastre fregit i faig l’analogia de fals acrònim d’entendre “Nantucket” , amb el trasbals emocional que representa per a mi. Passen de cop en Ismael, en Quiqueg, i l’Achab reblant amb un mall la moneda d’una onza d’or espanyol de setze dòlars al pal major del Pequod . No me n’oblido del nom del primer oficial de l’Achab, l’Starbuck, però el fet també obsessiu de relacionar qualsevol nom amb qualsevol record literari és una altra història que prometo posar per escrit tan aviat pugui però que per aquestes línies que us escric no val el fet de casar la franquícia de cafeteries nord-americanes amb el primer oficial. O la tanmateix recorrent “Brístol” em du a enrolar-me de nou a bord de la Hispaniola i deixar enrere l’”Almirall Benbow” amb en Hawkins en Trelawney i el fascinant John Silver rumb l’Illa de la Tortuga a la recerca del tresor d’en Flint, que de ben segur encara amaga en Ben Gumm.
Potser un dels meus predilectes és “Calais”. Cada dia veient-lo en aquell mapa d’Europa penjat a la paret i al costat de la pissarra mentre va durar l’EGB. Bé, no tota perquè els meus pares em van canviar d’escola entre quart i cinquè, i per tant només vaig veure aquell mapa 4 anys, però en aquelles edats 4 anys és una eternitat i tot i que no vaig llegir el duel (o l’assassinat ) del comte anglès a mans del gascó a l’esmentat port de “Calais” per tal d’embarcar-se rumb Portsmouth i salvar així el tancament de fronteres decretat per s’eminència fins que vaig arribar a vuitè i tenia uns 12 anys, el record és una cosa capritxosa i per a mi el nom del port de l’alta Bretanya francesa llegit a classe està lligat a tota la meva EGB, Qué hi farem!.
Un dels problemes més grans a que em trobo acarat és quan conduint pel Nord llegeixo en Euskera el nom de Bilbao: “Bilbo” , o quan el sento en els informatius radiofònics o televisius. “Bilbo”, Què puc fer?. Rés més que restar i deixar que la multitud de personatges de la Terra Mitja desfilin un per un amb totes les seves càrregues, relats i vivències. M’estendria massa si deixés la meva memòria governar les meves emocions i els meus dits transcriguessin el flux mental al teclat i veiés a la pantalla (com ho faig ara) els noms de Gàndalf, Ori, Nori, Thorin i Smaug amb tota la colla de criatures com trasgs, trolls, gegants i en Gollum i més tard de nou en Gàndalf, Aragorn, Frodo, Sam i tota la resta de la companyia en el seu viatge sense esperança des de Rivendell cap el Regne de Mordor. L’intent de pas pel Caradras i el pas real per Mòria, L’estança a Lòrien, les batalles a l’abisme de Helm i a Minas Tirith. Noms com Orthanc, Gorgoroth , Mines Morgul i els Nazgul estan estretament lligats a “Bilbo” tan com aquelles paraules que escrites en caràcters èlfics però en llengua orca deien així “ash nazg durbatuluk, ash nazg grimbatul, ash nazg trhakatuluk ad burzum ishi krimpatul”
Descanso, poso un disc, Vespertine, any 2001. Tinc tendència a llegir tot el que cau a les meves mans; els tubs de pasta de dents, mentre me les raspallo assegut al lavabo, les etiquetes de les ampolles plàstiques, cosa que m’ha fet conèixer al més il·lustre laboratori analític químic per a aigües embotellades; El del Dr. Oliver Rodés. Els llistats de responsables d’àrea a les capçaleres de les pàgines editorials dels diaris, els ISBN i el Dipòsit Legal a les primeres pàgines dels llibres, i les caràtules dels discs (encara els hi dic així tot i que el seu format sigui el C.D.) que encara comprem o vam comprar abans de tenir la banda ampla a casa... Sona “It’s not up to you” , dono la volta a la capsa del C.D. i llegeixo “the copiright in this sound recording is owned by Björk Overseas Ltd under liscense to One Indian Records and is exclusively licensed to Polydor Ltd, a Universal Music company for the world excluding the UK, North America and Iceland....” Una fogonada, “Islàndia” i el nom al que va quedar lligat per sempre més la seva capital Reijkavik, un lloc amb un aire tel·lúric; el cràter del Sneffels amb l’explorador Saknumsenn endinsant-se en les profunditats del planeta en el solstici d’estiu i marcant el camí mitjançant l’ombra del Scartaris al trio que l’emulava 400 anys més tard, el savi boig en Lindenhbrock, el jove narrador i nebot del savi, l’Axel i l’heroi fred i professional , en Hans, el guia,... Meravellós el viatge que de nou Verne ens regala , encara que ara se’m presenta un nou problema, sempre que soni la Björk viatjaré amb l’explorador de nou cap al centre de la terra, és més, sempre que llegeixi el seu nom , i el del tennista Bjon Björk, .... Uf
Coneixent la meva obsessió amb els topònims sembla de bojos que l’alimenti tenint un mapamundi penjat al passadís de casa, entre la meva habitació i l’estudi. Però és que m’encanten els mapes, i és clar tinc un problema. Vaig a dormir i faig una llambregada a la paret. Taques de colors, que delimiten països , alguns dels quals ja no hi son, i molts dels que ara existeixen encara no hi son presents com a estat. Una gran taca taronja, noms de ciutats a la banda a tocar d’Europa, noms dispersos per una gran extensió de terreny semidesèrtica. M’hi acosto i llegeixo: Omsk. Una espasa roent per la calor de les brases , el captiveri del missatger tsarí a qui les llàgrimes vessades per veure captiva sa mare i la ràbia acumulada contra la seva némesi, el terrible Ivan Ogareff, deslliuren finalment de la ceguera al proporcionar als ulls un coixí de líquid que detura l’escalfor de l’acer tàrtar. Me’n vaig al llit acompanyat de l’èpica i alhora tragèdia d’aquests personatges i no aconsegueixo tancar els ulls fins a ben entrada la matinada.
Ja fa hores que s’ha alçat el dia. Tinc un nus a l’estómac , he tingut malsons aquesta nit. He barrejat personatges i llegendes de tot tipus. Peter Pan s’abraonava punyal en ma disposat a batre’s en duel amb en Lancelot per l’amor d’una Wendy que resultava ser Joana d’Arc. En Poirot perseguia per les teulades dels edificis de Girona el simi assassí d’en Dupin. En Sandokan era a punt d’esser penjat a la forca a mans del pèrfid Sheriff de Nothingham , però era salvat en última instància pel tret de fusell de l’ull de falcó que es pensava que salvava en Winnetou enlloc del malaisi. L’Atreyu es trobava en la seva fugida del No-res amb el gat de Chesire. Els Cinc anaven de vacances amb els Hollister .
Em llevo. M’assec davant del teclat per posar en ordre aquests pensaments. Què és el que em fa haver de enllaçar-ho tot?. Deu ser que la lectura ,i més en edats novells, és nociva. Desenvolupo la meva línea de pensament. Si mai no hagués llegit aquests llibres no em passaria res de tot això. Potser hauria d’haver fet altres coses enlloc de llegir. No ho sé, no n’estic segur del tot. Vaig a provar-ho. Ara vinc.
Ja està. Ja ho he fet. N’estic molt de content. Ho he aconseguit. No ha estat fàcil. Us ho explico; M’he aixecat de la cadira de la cuina on estava teclejant i m’he anat a posar un got d’aigua. Tenia bocassa. Obro l’aixeta i a la meva dreta veig un parell de ampolles de vi Abadía Retuerta Vino de Castilla y León. Merda El Cid. Em faig un cafè a la Nespresso, trio entre les varietats; Capriccio, Deccaffeinatto ,Ristretto, Roma, Roma!... Merda , l’Auriga Messala em persegueix i em fueteja tot i que no arriba a sadollar-me la pell perquè en Holmes i en Watson omplen el seu lloc; Acabo de veure una publicitat de Viatjes Barceló.: Cap de setmana a Londres 399€.
Després de tants esforços aconsegueixo creuar la cuina i arribar a prop de la tele. Premo el botó i amb el comandament a distància sintonitzo qualsevol canal. De fet els vaig passant i em semblen tots iguals, però aconsegueixen el que volia. Faig la prova, em dic par a mi mateix Barcelona,... rés. BARCELONA! Rés!!!. Nova York, Madrid, París, Florència, son noms ara que passen pel meu cervell sense que aquest faci cap associació. He d’aprofitar el moment. Pujo al pis de dalt i obro la porta del petit estudi que faig servir de biblioteca. No funciona. Torno a enllaçar. Ja ho tinc!. El portàtil. Internet. Cerco qualsevol canal de televisió per Internet. Cadena Cuatro, FAMA. Doble clic. Ja ho tinc. Tinc l’escut protector. Ara sí. Obro les portes de l’estudi i començo a amuntegar els llibres en piles ben endreçades mentre l’ordinador brama amb els crits d’un professor. Les baixo al pati , les disposo en fileres. Tots els meus llibres en piles de a 20 “Fame, I’m gonna live forever, I’m gonna learn how to fly”. No deixo ni un moment el portàtil no fos cas que l’escut s’esvaís. Obro la porta de l’armariet on hi guardo els estris propis d’un armariet exterior; eines, la manxa de la bici, Adobs per plantes, i l’inefable Pat Fuego Gel. Ruixo els llibres amb les 15 ampolles que tinc i hi calo foc.
L’incendi és immediat. “Fama we’re gonna make it together”, les cendres ballen al ritme de la melodia.
Tots cremats i ben cremats. M’escarxofo en el sofà i observo les imatges que hi van passant. Mai més apagaré el televisor, no fora cas que em tornés a envair la meva obsessió. Faig zapping
Entrades
