- La teoria influeix en la observació.
- l'observador modifica.
- Els instruments de medició condicionen els resultats.
- Una anécdota no constitueix una ciència.
- Només el llenguatge científic no constitueix una ciència.
- Que una afirmació sigui rotunda no vol dir que sigui certa.
- Heretgia no és sinònim de veritat.
- La càrrega de la prova.
- Rumor no equival a realitat.
- Sense explicació no equival a inexplicable.
- Racionalitzar els fracassos
- Post hoc, ergo propter hoc ( Després d'això, per tant a causa d'això)
- Coincidència.
- Representativitat.
- Termes emotius, falses analogies.
- Ad Ignorantiam ( cert fins que es demostri el contrari?)
- Ad hominem i Tu Quoque.
- Generalització precipitada.
- Principi d'autoritat.
- Falàcia de la negació, o falsa disjuntiva. O això , o això altre.
- Raonament circular.
- Reductio ad absurdum.
- Insuficiència de l'esforç. Necessitat de seguretat i control.
- Insuficiència en la resolució de problemes.
- Inmunitat ideològica
dimarts, 12 d’agost del 2014
dijous, 10 de juliol del 2014
Prediccions Fallides de la fi del Món
33dc Mateu 16:28 "Us asseguro
entre els aquí presents hi ha alguns que no moriran sense haver vist
el Fill de l'home venint en el seu Regne."
Des d'aquí comencen les mentides i
falses promeses. Llevat que aquestes persones que van sentir Jesús
dir aquesta promesa, estiguin encara vius, la promesa va ser falsa.
Les Epístoles de Pau confirmen la falsa promesa en afirmar el retorn
de Jesús abans de la seva pròpia mort.
90 Sant Climent predir que el món
acabaria en aquest any.
500 Un sacerdot romà i teòleg va
predir que la Segona Vinguda seria en AD 500, basat en les dimensions
de l'Arca de Noè.
1000 Aquest any és notori per ser un
dels que més grups es van posar histèrics esperant el retorn de
Crist. Tal com va succeir en el segon mil · lenni, hi va haver una
gran histèria popular a l'espera del Senyor. Els cristians d'aquest
temps van haver de saber molt bé que no passaria perquè estava
clarament establert en la Bíblia que moltes profecies haurien de
complir-se, per l'exemple el renaixement de l'estat d'Israel. Durant
els últims mesos de l'999 AD, tothom va començar a comportés bé,
el millor que podien. La gent va començar a vendre les seves
propietats i donar-la als pobres, milers de pelegrins van començar a
arribar a Jerusalem, les plantacions van ser descuidades, etc. El
1000 va arribar i res va succeir.
1033 Aquest any va ser marcat perquè
es va complir 1000 anys de la crucifixió de Jesucrist.
1186 La "Carta de Toledo"
advertia a la gent a amagar-se en les coves ia les muntanyes. El món
seria destruït i només un pocs es salvarien.
1186 (16 de setembre): El poeta persa
Anwari, seleccionar aquesta data com el dia final, després d'uns
estudis astrològics que predeien per a aquesta data l'agrupament de
cinc planetes en la constel · lació de Lliura. No va passar res.
1420 Els Taborites de Txecoslovàquia
van predir que cada ciutat seria aniquilada per foc. Només cinc
fortaleses a les muntanyes se salvarien.
1524 En 1499, El famosos i respectat
astròleg alemany JOHANNES STOEFFER, professor de la Universitat de
Tubinga, va publicar 'Ephemerides', anunciant que el 20 febrer 1524
seria la fi del món per la reunió dels planetes en el signe de
Peixos. Donada l'ascendència d'aquest 'savi' la gent s'ho va prendre
seriosament i els rics van començar a construir arques a l'estil
NOE. Els teòlegs d'aquella universitat també es van apuntar a
l'apocalíptica profecia i van començar a discutir sobre si els que
tenien vaixells estaven moralment obligats a admetre als quals no els
tenien. De fet, les vespres, 19 de febrer de aquell any, va coincidir
amb una gran tempesta amb una pluja torrencial que va provocar
inundacions. Estendre el pànic i la gent va assaltar els vaixells.
Hi va haver naufragis i morts per l'excés de passatge, després de
24 hores d'angoixa, el 21 va aparèixer un esplendorós dia.
1524-1526 Muntzer, un líder de
camperols alemany va anunciar que el retorn de Crist succeiria en el
futur proper. L'espera fins portar un enfrontament amb les tropes del
govern. Muntzer anunciar que apararía les boles dels canons de les
tropes del govern amb les mànigues de la camisa, segons Déu li
havia promès. Muntzer i els seus seguidors van ser demolits pels
canons de les autoritats.
1534 Aquesta vegada Jan Matthys va
ocupar la ciutat de Munster. La ciutat suposadament seria l'única
que sobreviuria la destrucció. Els habitants de Munster, perseguits
per Matthys i els seus homes, es van reagrupar i van assetjar la
ciutat. D'aquí a un any tots estaven morts i Crist no havia vingut.
1650-1660 Els homes de la cinquena
monarquia sostenien que Crist vindria i instal · laria una
Teocràcia. Es van armar i van tractar d'ocupar Anglaterra per les
armes. El moviment va fallar i la monarquia va ser restablerta el
1660.
1665 En plena epidèmia que assolava
ANGLATERRA, un tal SALOMON ECCLES, potser a causa de la febre o el
seu fanatisme religiós, va tenir la visió d'un personatge que la
anunciava que aquella plaga era el principi de la fi. SALOMON va
començar com un posseït a anunciar l'arribada final del Senyor pels
carrers de Londres. El pobre desgraciat va acabar a la presó al no
complir les seves falses profecies.
1666 Per als ciutadans de Londres, el
1666 no va ser un any de progrés. Una plaga bubònica es va
deslligar i va matar 100.000 i el Gran Incendi de Londres va succeir
el mateix any. Semblava que el món acabaria per als londinencs. Es
va anunciar que el retorn de Crist succeiria sense falla especialment
per la forma en què l'any va acabar, 1966, el qual "representava"
el segell de la Bèstia.
1736 El professor de geografia
astronòmica de la Universitat de Cambridge, WILLIAM Whiston, amic de
ISAAC NEWTON, va anunciar seriosament des de la seva càtedra que en
la matinada del 14 de febrer d'aquest any apareixeria un estel i, en
tres dies, aquest món ja no existirà a causa del foc, els
terratrèmols i les matances. Aquesta increïble profecia tenia certa
credibilitat doncs a l'hora anunciada es va deixar veure per primera
vegada la impressionant cua del Cometa HALLEY. Els bancs no van obrir
les portes i hi va haver una paralització general a tot Londres. No
obstant això, les autoritats eclesiàstiques en un tret de lucidesa
es van negar a obrir les portes de la Catedral de Westminster per la
'pregària final'. Finalment, va passar tot sense major novetat i
Whiston simplement es va disculpar dient que havia fet malament els
càlculs, encara que li va costar la càtedra.
1757 És considerat un dels més grans
científics de tots els temps i els seus descobriments es van
convertir en les bases de la física, les matemàtiques i l'òptica
modernes. Però Isaac Newton també revela altres dimensions en les
seves cartes en què prediu, en 1704, que el món acabarà dins de
tot just 53 anys.
1809 Mary Bateman, una endevina
especialista tub una gallina que va posar ous amb missatges a
l'interior que anunciaven que Crist tornaria. Es va crear un caos
increïble, que va acabar quan aquesta senyora va ser atrapada
introduint un ou pel oviducte a una gallina. Més tard va ser penjada
per enverinar a un client afluent.
1814 JOANNA SOUTHCOTT, una vident que
tenia milers d'incondicionals seguidors, era una fanàtica lectora de
la Bíblia i estava convençuda que era la famosa dona del xai de
l'Apocalipsi. Es associo a un populista predicador, RICHARD BROTHERS,
que es dedicava a acovardir als anglesos d'aquelles dates amb la
imminent segona vinguda de Crist. JOANNA, tot i tenir 64 anys i de no
haver tingut contacte amb home, va anunciar el seu embaràs de Crist,
que ara s'anomenaria Shilo. Va ser examinada per 21 metges, dels
quals 17 van afirmar que efectivament estava embarassada. Quan naixés
Shilo, a principis de 1814, seria la fi del món. Milers dels seus
seguidors es van mantenir en perpètua vigília davant de la casa de
la vident, alguns van morir de fam i esgotament, però els mesos van
passar i la interessada no va parir, es tractava d'una falsa embaràs.
Quan es va convèncer que tot era una falsa il · lusió, va morir de
pena en qüestió d'hores. No obstant això, els seus fanàtics
seguidors van pensar que era un estratagema de Satanàs i exigir tot
cesària per treure a Shilo.
1836 John Wesley va escriure que "un
temps, i temps i la meitat d'un temps" d'Apocalipsi 00:14 eren
els anys 1058 ¬ 1836, "quan Crist tornaria" (apud AM
Morris, The Prophecies Unveiled, pàg. 361). A partir d'aquesta data
Satanàs es va activar els seus exèrcits per col · locació de
dates.
1843 (20 de març): WILLIAM MILLER,
fundador dels adventistes, que com el seu propi nom indica esperen el
'advent' o segona vinguda de Crist acompanyada de grans cataclismes.
Després de molt llegir la Bíblia i d'inspirar, en 1832 va arribar a
la conclusió que el 1843 el món s'acabaria i un dia va tenir la
visió en la qual li van concretar la data: el 20 de març d'aquest
any. A mesura que s'acostava la data, els carrers de BOSTON es van
convertir en un manicomi: uns s'emborratxaven, altres confessaven els
seus pecats i altres corrien d'un lloc a un altre esperant el gran
esclat, mentre els més desesperats van optar per suïcidar-se. Va
arribar l'indicat dia i, un cop més, el sol treure el cap per
l'horitzó de manera tossuda. Evidentment, MILLER · legar que havia
calculat malament i va desaparèixer. Una dona va prendre les regnes
de la nova secta i, com ja havia passat anteriorment, no van faltar
els que la seguissin malgrat el fiasco.
1847 El jueu convers JOSEPH WOLFF
anunciar per a aquest any la vinguda de Jesucrist sobre la Muntanya
de les Oliveres, en triomfal cavalcada fins a Jerusalem per presidir
el Judici Final. La notícia va córrer per tot Europa i l'acabalada
anglesa HESTER STANHOPE se'n va anar a Palestina amb dos bells
cavalls blancs per acompanyar Jesucrist en la seva triomfal entrada a
Jerusalem. La famosa feminista HARRIER LIVERMORE anunciar a la Cambra
de Representants de Washington la segona vinguda de Crist. Va arribar
la data i no va aparèixer ningú per la Muntanya de les Oliveres.
1859 El Reverend Thomas Parker, un
ministre de Massachusetts, va predir que el Mil · lenni començaria
aproximadament el 1859.
1874 CHARLES T. RUSSELL, fundador dels
Testimonis de Jehovà, va assenyalar aquesta data per a la fi. Com
que no va passar res, va assenyalar 1914 com l'arribada de la Fi del
Món. Com tampoc va arribar, RUSSELL indicar que les seves paraules
s'havien interpretat malament i que la data del començament del 'mil
· lenni' del regne de Jesucrist serà l'any 2914, però em temo que
cap de nosaltres serem testimonis que de nou no passarà res. :-)
1881 La vident MOTHER SHELTON predir en
1481 la Fi del Món per a aquest any amb una quarteta l'estil
Nostradamus. Va passar l'any sense major novetat.
1881 Algú anomenada Mare Shipton 400
al · legar que el món acabaria en aquest any. Per descomptat, res
va succeir.
1910 La més recent visita del Cometa
Haley al nostre sistema indicar per a molts els senyals al cel que
eren suficients per indicar que estàvem en els temps de la fi. Es va
anunciar la Segona Vinguda per als dies quan es pogués veure el
cometa des de la terra. La terra fins passar per la cua gasosa i si
s'ha tingut la tecnologia d'avui, la gent hagués pensat que fins i
tot podria haver hagut una trobada entre la terra i el cometa. Hi va
haver un negociant que va aparèixer amb unes píndoles del cometa
per evitar els efectes "tòxics" del cometa a la nostra
atmosfera
1914 Charles Russell, després d'haver
estat ridiculitzat pel suport de les profecies del fundador dels
Adventistes del 7è Dia va fundar la seva pròpia organització, la
qual es convertiria en el culte dels
1918 Charles Russell es va adonar que
el problema de l'any 1914 havia estat un problema matemàtic i va
calcular que el Retorn seria el 1918. Ui! Un altre error de càlcul.
1919 (17 de desembre): ALBERTO PORTA,
profeta italià que va predir el cataclisme final a una conjunció
perillosa dels planetes en aquesta data. 16 mil negres de Carolina es
van reunir en vigília d'oracions per preparar la vinguda del Senyor.
Els miners d'Oklahoma no van voler treballar i en molts llocs es va
estendre el pànic. El 18 de desembre va ser un esplendorós dia i el
fals profeta va ser conegut a partir d'aquest dia com a 'il profesore
periculosísimo'.
1925 Els Testimonis de Jehovà van
tornar a equivocar-se en 1925. En aquest moment es van guanyar el
premi dels Testimonis Falsos. 3 prediccions i cap succeir. No obstant
això, la gent continuava fent cas als seus inortodoxas prèdiques.
¡En el futur s'equivocarien diverses vegades més! Recordin ... Els
cultes religiosos estan basats en mentides i engany. Ser Fals Profeta
no els avergonyeix en l'absolut. Ells estan acostumats a això!
1925 (13 de febrer): La profetessa
adventista MARGARET ROWAN va indicar que l'Arcàngel Gabriel se li
havia aparegut i predit per aquest dia el món s'acabaria, salvant-se
només els 144.000 escollits del Senyor, tal com diu l'Apocalipsi i
la secta adventista creu peu punta. En tots els Estats Units es va
desencadenar una onada de terror entre els fanàtics. A Oakland un
matrimoni es va gastar tot el que tenia per imprimir milers de
cartells anunciant 'Falta poc per al cap'. El 12 de febrer a
Pennsylvania 01:00 aterrida dona es va penjar; a San Diego, 30
adventistes després de repartir tots els seus béns, es van vestir
de túniques blanques i van pujar a una muntanya a esperar la fi; a
Cleveland, sis noies amb sis nois embogits de pànic organitzar una
tremenda orgia que va escandalitzar la ciutat, l'endemà, tots es van
suïcidar llançant-se a les gelades aigües d'un riu i, així,
moltes més tragicòmiques anècdotes.
1941 En plena Guerra Mundial no va ser
necessari algun profeta per enriquir les butxaques dels capellans i
predicadors que bé es van aprofitar de la coacció per espantar als
seus feligresos i ajudar-los amb els seus béns.
1944 (agost): El professor xilè MUÑOZ
FERRADES anunciar la fi del món pel xoc d'un cometa amb el nostre
satèl · lit. Hi va haver fugides a coves, suïcidis, assassinats,
borratxeres ...
1945 (21 de setembre): El pastor
protestant CHARLES LONG escriure una carta a tots els governants del
món anunciant la fatídica data que una visió li havia assenyalat.
1946 (6 de juliol) Naixement de George
Bush. El món es va acabar dues vegades seguides.
1954 Per partida doble. Van aparèixer
al Coliseu unes grans esquerdes que semblaven anunciar per al 24 de
maig el imminent esfondrament d'aquest monument que, segons profecia
de la pitonissa SIBIL ·, marcaria la fi del món. Hi va haver gent
demanant entrar al Vaticà per esperar aquesta finalitat i altres que
van preferir acabar els seus dies amb tremendes festes: A les
vigílies Roma era una desfilada de borratxos. L'altra profecia la va
fer el metge de la Universitat Estatal de Michigan CHARLES LAUGHEAD,
va anunciar el missatge d'uns 'extraterrestres' que pronosticaven la
fi del món per al 24 de desembre d'aquest any. Es pot dir que va ser
el primer 'contactat' apocalíptic de l'era moderna ja que després
hi ha hagut centenars d'imitadors.
1960 El doctor ELIA BIANCA anunciar la
fi del món a causa de grans inundacions, segons prediccions
fatídiques dels 'bons germans de l'espai'. Va optar pujar amb alguns
dels seus seguidors al Mont Blanc, el pic més alt d'Europa, amb deu
grans llanxes pneumàtiques per si les aigües arribaven fins a
aquelles altures.
1962 Amb motiu d'una nova conjunció de
diversos planetes es va anunciar a l'Índia que allò podria
significar la fi del món: milions d'hindús van abandonar el treball
i es van unir enormes multituds de orants. A Anglaterra, mil
seguidors d'una secta van pujar a la muntanya OLD MAN i als Estats
Units moltes persones van fugir al desert.
1967 Quan la Ciutat de Jerusalem va ser
reclamada pels Jueus a 1967, molts "profetes" van anunciar
que la "Època dels Gentils" havia arribat a la seva fi i
que el Retorn de Crist succeiria en qüestió de mesos.
1970 L'Església Llum Veritable de
Crist es va fer famosa mundialment per una predicció errònia del
Retorn de Crist en 1970. Molts dels seus membres van abandonar tot el
que tenien a l'espera de l'arribada del Senyor.
1973 Un estel que va resultar ser una
desil · lusió visual va motivar a molts predicadors a anunciar
l'Retorn del Senyor. Res va succeir.
1975 Els Testimonis de Jehovà van
tornar a la càrrega el 1975. Predir el Retorn a 1975 una altra
vegada i una altra es van equivocar. Això no va afectar en absolut
el desig d'esdevenir Testimonis de Jehovà de molta gent. La seva
qualitat de membre continuar creixent. En el moment tenen més de 13
milions d'subscrits a la seva revista la Talaia.
1977 A Texas aparèixer unes abelles
assassines i això va ser aprofitat per alguns per diagnosticar la
fi, usant Apocalipsi 9:3-12 com a text base.
1981 Un autor famós va predir el 1981
que el Rapte de l'Església succeiria sense falta abans del 31 de
desembre de 1981, basant-se en les profecies bíbliques, astronomia i
una mica de fatalisme ecològic.
1982 La fi seria definitivament en
aquest any, quan els planetes s'alinearien i crearien una força
magnètica que portaria Armagedón a la terra.
1984 Més recentment, els Testimonis
van declarar que deixaran el negoci de les prediccions, però ...
Perd el tigre seves ratlles, encara que rasures? ¡Tornaran a fer-ho!
¡Compteu amb això!
1986 Angelucci prediu el cataclisme
final.
En dates recents són milers els mals
presagis que ens arriben fonamentalment a través dels contactats
pels extraterrestres, dels practicants de la oui-ja, dels mèdiums i
vidents, dels sintonitzadors o practicants de la canalització ... La
raó, l'autor , prefereix callársela però augura que els seus
efectes poden ser devastadors com la història s'ha encarregat de
demostrar-ho: mentre hi hagi fanàtics i ingenus que els creen,
seguirem tenint falsos profetes que li amarguessin la vida a molts.
1987 La Convergència Harmònica
planificar que el 16-17 d'agost de 1987, la Segona Vinguda del déu
Serp vindria. És que no ho sabia? Doncs ja és aquí!
1988 El llibre "88 Raons per les
quals el Rapte passarà el 1988" va ser llançat a la venda
mesos abans de l'anticipat esdeveniment. Va vendre milers i milers de
còpies. No va importar el limitat del temps que l'autor va tenir per
fer publicitat al seu llibre. La histèria popular es va encarregar
de fer-ho el més popular en dies. Per 11-13 setembre esglésies
senceres estaven a l'espera de ser portats al cel en un "obrir i
tancar d'ulls". Hi havia gent que es mesurava l'esquena per
saber com de grans serien les ales que el Senyor els col · locaria.
El dia va arribar i no va passar res. Quina vergonya per l'Evangeli
de Crist! Sorprenentment la premsa no va fer el ridícul dels
cristians com s'esperava.
1989 Després que transcorreguessin les
88 raons per la qual el Rapte passaria el 1988, l'autor, Edgar
Whisenaunt, va tenir va sortir amb un nou llibre anomenat "89
Raons per les quals el Rapte passarà el 1989." Aquest últim
llibre no va vèncer ni un fracció del que va vendre el primer.
1991 L'organització anomenada "La
Nació de l'Islam", el líder és Louis Farrakhan va proclamar
que la Guerra del Golf Pèrsic seria "l'última guerra ...
Armagedón."
1991 Menachem Schneerson un rabí jueu
nascut a Rússia va dir que el Messies apareixeria el 9 de setembre
de 1991, a l'inici del calendari jueu.
1993 Si l'any 2000 és la fi del cicle
de 6000 anys de la creació de la terra, llavors l'any 1993 és l'any
del rapte, d'acord amb diversos profetes. L'any va passar i res va
succeir.
1994 Després d'haver promès MAI MÉS
col · locar dates per a la vinguda del Senyor, els Testimonis de
Jehovà no van poder aguantar les ganes i van tornar a proclamar que
el 1994 marcava la fi d'una generació d'anys, la qual cosa portaria
la fi del món. El cicle hauria començat l'any 1914.
1994 Harold Càmping, famós
auspiciador d'un programa diari de preguntes i respostes en tot
Estats Units, en el seu llibre "¿Està preparat?" Va
predir que el retorn del Senyor ocorreria al setembre de 1994. El
llibre estava ple de numerologia, la qual afegida donava com a
resultat el 1994.
1996 Aquest any tenia un mes especial,
d'acord amb un autor. Aquest autor va predir que el mes de setembre
seria el que marcaria la vinguda del Senyor.
1997 Quan Rabin i Arafat van signar el
tractat de pau a la Casa Blanca el 13 de setembre de 1993, molts van
veure l'esdeveniment com l'inici de la Gran Tribulació. Si afegíem
els 1260 de Daniel a setembre de 1993, obtindríem la data del 24 de
febrer de 1997.
1998 Un grup de Taiwan operant des
Garland, Texas, va predir que Crist tornaria el 31 de març de 1998.
El líder del grup, Heng-ming Chen, va anunciar que Déu tornaria i
convidaria als membres del seu culte a abordar un OVNI.
1998 El 30 d'abril de 1998, quan Israel
va complir 50 anys de fundat, segons alguns la tribulació
començaria.
1998 Marilyn Agee en el seu llibre "La
fi del món" va anunciar que seria el 31 de maig de 1998.
Aquesta data, segons ella concloïa els 6,000 anys a partir d'Adam.
Ageee més després va canviar la data pel 7 de juny, 14, 21 i 10
dates més.
1999 Marilyn Agee no es va donar per
vençut i va anunciar que aquesta data sí que era la correcta. La
nova data era el 21 de maig de 1999. ¡Espereu més dates d'aquesta
font molt aviat!
1999 (4 de juliol) les prediccions del
clarivident del segle XVI Nostradamus es neguen a morir, malgrat que
el seu pronòstic d'una immensa catàstrofe, que els seus acòlits
van prendre per tal, va passar sense incidents.
1999 Segons el psíquic Charles
Criswell King el 18 agost 1999 succeiria la Segona Vinguda. Vostè la
va veure? Així la vaig veure jo!
1999 Phillip Berg, 1 rabí del Kabbalah
Learning Center, a Nova York ha proclamat que la fi arribaria l'11 de
setembre de 1999. Aquesta predicció va ser basada en dades trobades
en els Codis de la Bíblia. Òbviament el rabí no va entendre que el
que succeiria va ser la destrucció de les Torres Bessones a NY en
tal data.
2000 Segons Windows, tots els
computadors esclatarien perquè el seu calendari de Windows no
comptava els anys posteriors a 1999, per la qual cosa es faria un
reinici general a la humanitat. El món es va acabar a efecte a les
00:00 de l'1 de gener del 2000.
2000 Numerologia: Si divideix 2000
entre 3, vostè obtindrà el nombre 666.6666666666666. Aquest sistema
increïble va ser usat per predir l'ocurrència del Rapte.
2000 (5 de maig) tots els planetes es
van alinear. D'acord amb alguns profetes això causaria terratrèmols,
erupcions volcàniques, i altres coses terribles. Res va succeir.
2000 (5 de maig) el nord-americà
Richard Noone va predir que un despreniment de gel des del pol sud
cobriria el planeta amb trilions de tones d'aquesta matèria. Després
de set anys, el gel només sembla estar fonent.
2000 D'acord amb Michael Rood, els
temps de la fi tenen una connexió profètica complicada amb la
collita d'ordi de primavera d'Israel. D'acord amb Rood "Dia del
Senyor" va començar el 5 de maig del 2000. Segons aquest
profeta la invasió de Rússia (Gog-Magog) succeiria al vespre del 28
d'octubre del 2000.
2000-2001 El Dr Dóna-li SumburËru
estava concentrat en el 22 de març de 1997, quan segons ell ...
"aquesta data seria quan tots els esdeveniments dramàtics que
ens portarien a la gran Tribulació i al retorn de Crist començarien"
Segons els seus càlculs el retorn llavors seria al voltant de juliol
de 2001.
2002 Els sacerdots d'una religió
afro-caribenya, Yoruba, eradicats a Cuba prediuen que una crisi
dramàtica succeirà arreu del món, començant per cops d'estats,
malalties i inundacions. Veurem el que passa!
2004 La data del retorn de Crist l'any
2004 està basada en arts anomenats Salmología, numerologia i la
noció bíblica que 360 dies equivalen a un any, segons el
calendari jueu. Per calcular aquesta data vostè necessita un regle,
una calculadora i MOLT paper.
2004 Un oficinista avorrit va buscar la
paraula internet a google. Internet es va buscar a si mateix, creant
així un efecte retrospectvo-fisc-inerta, amb fatídics resultats.
2006 El 6 de juny d'aquest mateix any
el món deixaria d'existir per la coincidència calendària del
(06/06/06).
2011-2018 El Dr Jack Van Impe té la
idea general que una generació dura al voltant de 51 anys, segons la
Bíblia i no 40 com molts creuen. Si afegim 51 anys a la data de la
reconquesta de Jerusalem per part dels Israelians, llavors la data al
voltant de la qual la Segona Vinguda podria passar seria el 2018.
Però Impe ens recorda que el Rapte passarà a l'inici de la Gran
Tribulació, per el qual el Rapte podria ocórrer al voltant de l'any
2011.
2012 (21 de desembre) alguns creuen que
aquesta data "final" (13.0.0.0.0 en el calendari maia de
Compte Llarg) és un anunci de la fi. D'altres, que contempla només
la fi d'un món i el seu reemplaçament per un altre. Seria una pena
que fes ombra dels Jocs Olímpics.
2060 Segons Isacc Newton parla d'un
apocalipsi per a aquest any
2085 (11 de juny) alguns científics
van calcular que el cometa Caterina té una possibilitat en 300 mil
de xocar amb la Terra. Té un quilòmetre de diàmetre.
3786 Nostradamus segueix mostrant un
invencible do. Després que el 1999 no es va produir, noves lectures
d'ell afirmen que s'acabarà en 3786. O en 3797.
4006 Segons l'últim codi de l'última
sopar, Leonardo da venciment parla sobre un diluvi per a aquesta data
que comencés a l'abril i acabés en Setembre
Tres mil milions d'anys: és per als
optimistes. Alguns esperen que la galàxia d'Andròmeda col ·
lisioni amb la Làctia, donant un piadós fi a una humanitat que vol
ser rescatada de l'avorriment.
divendres, 4 de juliol del 2014
dilluns, 11 de març del 2013
He fet una llista.
Una llista inicial de 100 persones amb qui no m'agrada conviure.
100 persones que podrien perfectament no estar en cap país meu.
Comparteixo amb tothom que vulgui la meva llista per tal de dsicutir-la, posar-ne o treure'n. Salut!
- Xavier Crespo
- Vicente Belda
- Rosendo Naseiro
- Rosalia Mera
- Rosa Díez
- Rodrigo Rato
- Ricardo Costa
- Ricardo Sáenz de Ynestrillas
- Rafael Del Pino
- Pio García-Escudero
- Pilar De Borbón
- Pedro Morenés
- Pedro Almodóvar
- Pablo Crespo
- Oriol Pujol
- Miguel Boyer
- Mercedes Cabrera
- Marta Domínguez
- Marisol Yagüe
- Mario Conde
- Mariano Rajoy
- María Dolores De Cospedal
- María del Rosario Cayetana Fitz-James
- Manuel Jové
- Macià Alavedra
- Luís Roldán
- Luis Del Rivero
- Luís Bárcenas
- Luís Sepúlveda
- Lluís Prenafeta
- Julián Muñoz
- Juan Luis Cebrian
- Juan Carlos De Borbón
- Juan Abelló
- Juan March
- Josep Maria Sala
- Josep Antoni Duran Lleida
- Josep Prat
- José Miguel Echavarri
- José María Aznar
- José Manuel Entrecanales
- José Luis Núñez
- José Ignacio Goirigolzarri
- José Blanco
- José Barrionuevo
- Joan Laporta
- Javier De la Rosa
- Jaume Montull
- Jaume Matas
- Jaime Ignacio Del Burgo
- Iván De la Peña
- Isidre Fainé
- Isidoro Álvarez
- Isaac Andic
- Iñaki Urdangarín
- Ignacio Polanco
- Germà Gordó
- Gerardo Díaz Ferran
- Gabriel Cañellas
- Francisco Correa
- Francisco González
- Francisco Camps
- Francisco Tejero
- Francisco Alamán
- Florentino Pérez
- Ferran Falcó
- Fernando Martín
- Fèlix Millet
- Felipe González
- Felip Puig
- Federico Jiménez Losantos
- Eufemiano Fuentes
- Esperanza Aguirre
- Emilio Botín
- Daniel Osàcar
- Daniel Alberto Rivera
- Cristina Cifuentes
- Cristina De Borbón
- César Vidal
- César Vidal
- César Alierta
- Cayetano Martínez de Irujo
- Carlos Dávila
- Carlos Fabra
- Carles Manté
- Boi Ruiz
- Bartomeu Muñoz
- Artur Mas
- Antonio Maria Rouco Varela
- Andrea Fabra
- Ana Rosa Quintana
- Ana Mato
- Amancio Ortega
- Álvaro Pérez
- Alicia Koplowitz
- Alfonso Guerra
- Alejandro Valverde
- Alberto Cortina
- Alberto Alcocer.
diumenge, 21 d’octubre del 2012
Equador
link de l'article de Le Monde Diplomatique
diumenge, 11 de juliol del 2010
De Xifres
No, no vaig anar a la manifestació. Estàvem preparant el Sàpiens de la nit del mateix dia i molt atabalats amb la confecció, com sempre a darrera hora de la prova d’actualitat.
No podia ser de cap altre manera i, és clar, vam preguntar per l’assitència de gent a la manifestació. Per poder donar la resposta vam mirar d’informar-nos bé; vam trucar a Catalunya Ràdio, perquè tot i entendre la passió nacional del dia d’ahir, consideràvem que ens podrien donar dades concretes tot i que no objectives. Ens van parlar de vora un milió. Vam trucar després a la Guàrdia Urbana de Barcelona i ens van dir que més d’un milió. Mitja hora abans de començar vam veure publicada la xifra de 1.100.000 segons la Guàrdia Urbana i de 1.500.000 segons elsorganitzadors.
Ens trucava gent des de la manifestació al·lucinant de la gentada que hi havia. Gent que no va poder moure’s, gent que arribava tard al concurs. Vam posar els canals de televisió i les imatges parlaven per si soles. Al marge de qualsevol opinió al respecte de la sentència, del paper dels polítics, de la finalitat o de la ideologia de la mani s’ha de convenir que potser va ser la concentració de gent més gran que MAI hagi vist la ciutat de Barcelona oi?
Aquest matí 11 de Juliol i després de totes les ressaques possibles, col·lectives i individuals llegeixo a EL PAÍS, diari que habitualment em transmet certa confiança el següent titular “DECENAS DE MILES DE CATALANES SE ECHAN A LA CALLE,..” Rellegeixo les primeres paraules “decenas de miles”. Vaig a l’article i em quedo astorat ja que l’agència EFE dona dades d’assistència de 56.000 persones.
Em ve al cap de seguida la xerrada amb el Miquel mentre preparàvem la prova d'actualitat sobre els balls de xifres, i la quantitat de gent que pot haver-hi en una mani per metre quadrat. Més enllà de la xifra descomunal que dona Òmnium de més de 1.500.000, algú es pot creure que a la mani d’ahir només hi anessin 56.000 persones? Mig camp nou?.
En parlo sense haver-hi estat però això no treu valor a que em pregunti que què vol dir que EL PAÍS publiqui en portada una notícia d’aquest tipus. Perquè?
On queda el rigor informatiu?
dimarts, 8 de juny del 2010
El Capità del Vaixell
Obama, Wen Jiabao, i potser en Barrosso li demanen al president Zapatero que arregli el forat que tenim a Espanya. Es xifra en uns 15.000 M d’euros a l’any fins al 2013.
He estat mirant els pressupostsos generals de l'estat i faré un petit resum de xifres per que sigui fàcil seguir el meu raonament.
El deute públic és de 58.000M
El Ministeri de Defensa té un pressupost de 8.500 M
per altra banda
El Santander té uns beneficis anuals de 8.500 M
El BBVA té uns beneficis anuals de 4.100 M
La Caixa malgrat el mite de que les caixes no poden tenir beneficis en té un de 1500 M.
El problema que li retreuen al president és l’endeutament espanyol. No em cal llegir economistes neo-cons o falsament lliberals per entendre de què va això,...
I mireu, una xifra que no per coincident deixa de ser curiosa, és del 5 de Febrer: La Suma de beneficis de Santander, BBVA, la Caixa, Caja Madrid y Banco Popular sumen 15.000 M tot i reduir beneficis!!!!!!!
Per a mi està claríssim no?
Em fa molt mal que un govern socialista retalli d’on no caldria quan si es gira cap a la seva dreta, cap on és el capital, té tota la caixa que li cal per arreglar els seus números.
Per a un treballador qualsevol potser aquest 5-7% de retallada són els seus “BENEFICIS” . La banca porta anys, anys i anys acumulant aquesta xifra DESCOMUNAL de calaix que són els beneficis,… I què fa el govern?
I què fem amb un despesa anual de 8.500 M d’euros en el Ministeri de Defensa i a l'Afganistan?
Tornant a la banca. No són bancs espanyols? No són els dipositaris dels diners de la majoria dels espanyols? No estem dins d’una crisi on el problema que té el país és la xifra de 58.000 M de deute?
Que ho arreglin entre ells que són els que ens hi ha ficat i que no toquin els pebrots a la gent. Gent amb renda alta o baixa, això tant és.
Estic fart de tertulians de ràdio que proclamen al fi de l’estat del benestar i que ens hem d’acostumar a estrenye'ns el cinturó, i bla, bla, bla,…
Estic fart d’articles de premsa a favor de les retallades o en contra per motius polítics, i bla,bla,bla,...
Estic fart d'experts que no ho són.
Estic fart d'explicacions complexes, la realitat sempre és més simple.
Això no és política. És sentit comú!.
Estem en un vaixell que s’enfonsa perquè té un forat de 15.000 i els senyors que més tenen al vaixell, els que guarden el material de tothom, i que fan la seva riquesa a costa de l'altra gent del vaixell, dels que treballen dia a dia, o dels que són rics, tenen suficient material que els sobra com per arreglar el forat. Ells no ho donen i el capità del vaixell no els hi demana, al contrari, continua demanant material per anar a fer les guerres a l’Afganistan i demana a la resta de viatgers i passatgers que s'hi arremanguin que el forat l'hem de tapar entre tots, que els que guarden, continuin guradant i acumulant.
Ara ve un nou capità per arreglar la situació que es diu Rajoy, encara més amic dels que guarden el material. És per posar-se a plorar
Ah! Me n'oblidava. Els pressupostos del Barça i del Real Madrid sumats són de 1000 M.
Joder
dimecres, 28 d’abril del 2010
Els llenguatges de la Cadja
La Cadja té només 11 anys. Una cara ampla, coronada per uns ulls preciosos. Du el cabell curt, de vegades cardat, de vegades trenat. Tota ella és múscul, energia i esplendor. Les seves faccions albiren l’arrivada d’una adolescència preciosa i enlluernadora. Té una mirada profunda, intel·ligent, espaial,…
La Cadja no parla francès, òbviament tampoc parla anglès, ni castellà ni cap de les llengües majoritàries del planeta, i això, tot i que no vol dir rés en si mateix, és motiu de reflexió per qui escriu. Perquè?
La Cadja parla pulaar.
Qualsevol llengua és digna i serveix per transmetre coneixement,…Només faltaria!. El pulaar que parla la Cadja però, no és un pulaar que s’ensenyi a cap escola. El pulaar que parla la Cadja és una idioma ple de sons que semblen bombolles sota al paladar, i tot i que preciós, el pular que parla la Cadja és per a ella un idioma fonètic.
“Bada”, “Ad yaraam”
La Cadja no sap llegir el pulaar, mai ningú no li ha ensenyat a escriure.
La Cadja parla només pulaar, no per lliure elecció. La Cadja parla només el pulaar per què mai no ha pogut anar a escola.
Hi ha una dita que diu que el coneixement ens farà lliures oi?
Un dia, de petita, la Cadja, intel·ligent com és, va mostrar una curiositat superior a la resta dels seus cosins i germans i probablement es va acostar a la zona on les dones cuinen, i potser fascinada pels estris que les dones adultes feien anar amb mestria, va mirar d’ajudar, potser probablement ho va fer molt bé,…
Algú va decidir per ella.
La Cadja no aniria mai a escola i seria ensinistrada com a cuinera.
La Cadja només té 11 anys i cada dia fa el mateix.
Mentre els seus germans i cosins van a classe ella prepara el menjar amb les dones grans. Aprèn a servir.
La Cadja no es canvia sovint de roba, no en té gaire. Fa anar el morter per moldre el blat de moro amb precisió d’autòmata. Raspa el peix per treure-li les escates. Carrega els bidons d’oli de palma per preparar els fregits.
Riu quan tota la casa és plena de gent.
La Cadja sempre té un somriure “ Ad yaraam”
Em pregunto que en pensa la Cadja de la vida.
Em pregunto que en pensa la Cadja quan arribem al seu poble tots els tubab,…
La Cadja no parla francès, òbviament tampoc parla anglès, ni castellà ni cap de les llengües majoritàries del planeta, i això, tot i que no vol dir rés en si mateix, és motiu de reflexió per qui escriu. Perquè?
La Cadja parla pulaar.
Qualsevol llengua és digna i serveix per transmetre coneixement,…Només faltaria!. El pulaar que parla la Cadja però, no és un pulaar que s’ensenyi a cap escola. El pulaar que parla la Cadja és una idioma ple de sons que semblen bombolles sota al paladar, i tot i que preciós, el pular que parla la Cadja és per a ella un idioma fonètic.
La Cadja no sap llegir el pulaar, mai ningú no li ha ensenyat a escriure.
La Cadja parla només pulaar, no per lliure elecció. La Cadja parla només el pulaar per què mai no ha pogut anar a escola.
Hi ha una dita que diu que el coneixement ens farà lliures oi?
Un dia, de petita, la Cadja, intel·ligent com és, va mostrar una curiositat superior a la resta dels seus cosins i germans i probablement es va acostar a la zona on les dones cuinen, i potser fascinada pels estris que les dones adultes feien anar amb mestria, va mirar d’ajudar, potser probablement ho va fer molt bé,…
Algú va decidir per ella.
La Cadja no aniria mai a escola i seria ensinistrada com a cuinera.
La Cadja només té 11 anys i cada dia fa el mateix.
Mentre els seus germans i cosins van a classe ella prepara el menjar amb les dones grans. Aprèn a servir.
La Cadja no es canvia sovint de roba, no en té gaire. Fa anar el morter per moldre el blat de moro amb precisió d’autòmata. Raspa el peix per treure-li les escates. Carrega els bidons d’oli de palma per preparar els fregits.
Riu quan tota la casa és plena de gent.
La Cadja sempre té un somriure “ Ad yaraam”
Em pregunto que en pensa la Cadja de la vida.
Em pregunto que en pensa la Cadja quan arribem al seu poble tots els tubab,…
dijous, 25 de març del 2010
Algunes idees
Hi ha moments en que un se n'adona que hi ha força coses mal girbades, o mal estructurades.
Mai la veritat és pot reflectir en els bocins de mirall que són les nostres opinions, o les nostres valoracions. Mai ningú té la raó, però hi ha raons que semblen omplir més espai de sentit comú que d'altres.
Així doncs no és una bestiesa afirmar que;
1.El món en el que vivim genera més desigualtats socials ara que fa cent anys.
2.La petjada ecològica que deixem amb la nostra actitud envers el comerç, el consum, els viatges, les vacances, la moda, és totalment desproporcionada i ens condemna a haver d'inventar l'espai equivalent a tres planetes d'avui, cinc d'aquí a 10 anys i a saber cap el 2050 si tot el món visqués com nosaltres. Generem un promig d'un kg de deixalles per dia i per habitant a Espanya,... No cal ni parlar del que fan els nord-americans.
3.La nostra societat, on la competència diària per tenir i gastar diner, sembla que sigui l'únic sistema civilitzat possible i això, a part de ser totalment fals , és alhora una creença que està tan arrelada entre nosaltres que discutir-la sembla fal·laç.
4.La idea de progrés i creixement econòmic només se sustenta si entenem el principi d'equilibri en el que progrés d'una part d'un tot implica recés d'una altra part. Si ni som conscients del que vol dir que l'economia d'occident hagi de pujar un 2 ó un 3% cada any no podrem entendre les implicacions per al planeta que això té.
Mai la veritat és pot reflectir en els bocins de mirall que són les nostres opinions, o les nostres valoracions. Mai ningú té la raó, però hi ha raons que semblen omplir més espai de sentit comú que d'altres.
Així doncs no és una bestiesa afirmar que;
1.El món en el que vivim genera més desigualtats socials ara que fa cent anys.
2.La petjada ecològica que deixem amb la nostra actitud envers el comerç, el consum, els viatges, les vacances, la moda, és totalment desproporcionada i ens condemna a haver d'inventar l'espai equivalent a tres planetes d'avui, cinc d'aquí a 10 anys i a saber cap el 2050 si tot el món visqués com nosaltres. Generem un promig d'un kg de deixalles per dia i per habitant a Espanya,... No cal ni parlar del que fan els nord-americans.
3.La nostra societat, on la competència diària per tenir i gastar diner, sembla que sigui l'únic sistema civilitzat possible i això, a part de ser totalment fals , és alhora una creença que està tan arrelada entre nosaltres que discutir-la sembla fal·laç.
4.La idea de progrés i creixement econòmic només se sustenta si entenem el principi d'equilibri en el que progrés d'una part d'un tot implica recés d'una altra part. Si ni som conscients del que vol dir que l'economia d'occident hagi de pujar un 2 ó un 3% cada any no podrem entendre les implicacions per al planeta que això té.
dijous, 14 de gener del 2010
Tenemos frío
Tenemos frío, mucho frío.
La vuelta al invierno cuesta de encajar.
Parafraseando a algunos compañeros me atrevo a decir que queda atrás un mes entero en el que hemos sudado y reído. Hemos sufrido y hemos llorado. Hemos pensado, hemos reflexionado. Hemos trabajado mucho y nos hemos sentido a veces alegres, a veces decepcionados. A veces tristes, pero muchas veces plenos. Otras veces impotentes ante la fatalidad y esto hay que aceptarlo. Pero tenemos la oportunidad de quedarnos con lo mejor de esta aventura africana; su gente.
Hemos cruzado el desierto para llevar ayuda humanitaria a Maghama en Mauritania.
Hemos conducido días y días por carreteras inhóspitas para acercar dos mundos. Hemos viajado más de 8000 kilómetros para intentar devolver a la tierra de donde venimos parte de lo que le expoliamos. Intentamos cerrar un círculo infinito y aunque sabemos que no podemos concluirlo hacemos camino al andar.
Las voces burbujeantes de gentes como Amadou Kan, Babanja, Umar thiam, Aissata Wan, y tantos otros resuenan para siempre en nuestro interior. Su mirada expectante al vernos llegar no supera la visión de aceptación que tienen de la vida y de su realidad. Llegamos para ayudar sí, pero la existencia en esta zona subsahariana del Sahel es calmada, a veces resignada con la condición de pobreza pero siempre alegre, muy alegre.
La experiencia es un grado, dicen, y esta vez y pese a los contratiempos ,la concreción de los trabajos de ayuda ha sido más eficiente que en otras ocasiones. En esta expedición hemos tratado médicamente a 640 personas, hemos realizado 390 consultas dentales, hemos entregado y colocado 70 prótesis, hemos recogido de las calles y llevado al vertedero más de 22.000 Kg. de escombros de basura, hemos creado un huerto con energía solar y con agua de pozo.
Este huerto es un símbolo. No hubiera sido posible sin los medios técnicos de occidente, pero tampoco sin la ilusión africana,…¿Quién se puede imaginar a alguien en la Europa de hoy en día cavando un pozo a mano?. Allí lo han hecho. Es un pozo precioso del que brota el agua a unos 25 metros de profundidad. Se queda allí para dar vida, para probarles y probarnos que con un solo interruptor, de una manera limpia y eficiente podemos utilizar el “riego solar” para obtener una mejor alimentación. Que el consumo innecesario de agua y de energía es un lastre para todos. Que la optimización de los recursos es una necesidad global de verdad. Que sin compromiso personal nada puede realizarse.
La vuelta al invierno cuesta de encajar.
Parafraseando a algunos compañeros me atrevo a decir que queda atrás un mes entero en el que hemos sudado y reído. Hemos sufrido y hemos llorado. Hemos pensado, hemos reflexionado. Hemos trabajado mucho y nos hemos sentido a veces alegres, a veces decepcionados. A veces tristes, pero muchas veces plenos. Otras veces impotentes ante la fatalidad y esto hay que aceptarlo. Pero tenemos la oportunidad de quedarnos con lo mejor de esta aventura africana; su gente.
Hemos cruzado el desierto para llevar ayuda humanitaria a Maghama en Mauritania.
Hemos conducido días y días por carreteras inhóspitas para acercar dos mundos. Hemos viajado más de 8000 kilómetros para intentar devolver a la tierra de donde venimos parte de lo que le expoliamos. Intentamos cerrar un círculo infinito y aunque sabemos que no podemos concluirlo hacemos camino al andar.
Las voces burbujeantes de gentes como Amadou Kan, Babanja, Umar thiam, Aissata Wan, y tantos otros resuenan para siempre en nuestro interior. Su mirada expectante al vernos llegar no supera la visión de aceptación que tienen de la vida y de su realidad. Llegamos para ayudar sí, pero la existencia en esta zona subsahariana del Sahel es calmada, a veces resignada con la condición de pobreza pero siempre alegre, muy alegre.
La experiencia es un grado, dicen, y esta vez y pese a los contratiempos ,la concreción de los trabajos de ayuda ha sido más eficiente que en otras ocasiones. En esta expedición hemos tratado médicamente a 640 personas, hemos realizado 390 consultas dentales, hemos entregado y colocado 70 prótesis, hemos recogido de las calles y llevado al vertedero más de 22.000 Kg. de escombros de basura, hemos creado un huerto con energía solar y con agua de pozo.
Este huerto es un símbolo. No hubiera sido posible sin los medios técnicos de occidente, pero tampoco sin la ilusión africana,…¿Quién se puede imaginar a alguien en la Europa de hoy en día cavando un pozo a mano?. Allí lo han hecho. Es un pozo precioso del que brota el agua a unos 25 metros de profundidad. Se queda allí para dar vida, para probarles y probarnos que con un solo interruptor, de una manera limpia y eficiente podemos utilizar el “riego solar” para obtener una mejor alimentación. Que el consumo innecesario de agua y de energía es un lastre para todos. Que la optimización de los recursos es una necesidad global de verdad. Que sin compromiso personal nada puede realizarse.
dimarts, 3 de març del 2009
Écoute, écoute,...
Encara n’hi ha una més d’aquestes històries.
Ella es diu Djeeina Kan i li han dit que els metges estrangers han arribat. De fet el seu nebot, el fill de la Fatimata Sarro, en Samba Abdulai ,va anar fa tres nits a rebre la comitiva dels metges i va ballar per ells. La Djeeina Kan no pot anar a ballar. Té 65 anys. Potser no són molts anys per un europeu, i potser hi ha africans que viuen fins els 80 anys com en Yuko Ba que passa de la vuitantena i encara treballa tallant fusta i fent bols i utensilis de cuina. La Djeeina porta els seus 65 anys marcats a la pell, a la cara, i a l’ànima i ella no viurà fins els 90. Segur.
Li han dit que els metges volen ajudar a netejar els carrers del poble i que per això estan demanant voluntaris per fer-ho. A ella tant li fa com estiguin els carrers. Porta mitja vida veient com els plàstics s’amunteguen per tot arreu. Abans no era així. Quan era petita, molt petita, sortia a jugar amb els seus companys al carrer i aquests estaven nets. Tot el que queia a terra desapareixia; peles de fruita, ossos d’animals, etc.
No sap recordar quan van començar a aparèixer els plàstics. Ara formen part del paisatge. Mai no marxen, no es fonen amb el sol, ningú no els recull. Així que la Djeeina , i tot el poble, ha hagut d’acostumar-se a viure amb ells. Sembla que no els vegin, en podríem dir els plàstics invisibles, però hi són.
La Djeeina Kan no parla Francès, només parla el pular. És la cinquena de vuit germans i no li va tocar anar a escola. El seu germà gran l’Abou Kan si que el parla el Francès, ell va anar a escola.
Ella es diu Djeeina Kan i li han dit que els metges estrangers han arribat.
Ja fa tres dies que hi són i hi ha molta gent que sembla molt contenta de la seva presència. Estan curant a molta gent.
No s’ho pensa i es presenta com a voluntària a le Kalac, un magatzem on els metges guarden els seus camions. Ella ho sap perquè els ha vist recollir-se cada nit.
La feina és dura i pesada. L’han armat amb un rampí i ha d’anar pentinant els carrers per tal de netejar tota la brossa que hi ha acumulada. Treballen en equip i sota la supervisió de tres o quatre metges amb les samarretes vermelles. És Febrer i encara no fa gaire calor. Quan arribi l’estiu no sap com s’ho faran per estar treballant al sol , però això no és substantiu ara mateix. A la Djeeina el cap de l’equip ,en Djibril Abdujalabad li ha demanat dos dies de feina com a voluntària i així podrà aconseguir la targeta per poder anar al metge. Diuen que és de per vida, per sempre.
Ho fa amb tota la seva millor voluntat, perquè la Djeeina no treballa per guarir la seva salut. Té una filla, l’Aisata. Està malalta. La Djeeina creu que molt malalta. Ja fa temps que va començar. La Aisata té reaccions espasmòdiques , ide tant en tant sembla que perdi la consciència, no es troba bé i es queixa de dolor ,i ningú no sap què li passa ni com curar-la. La Djeeina Kan sap que la seva filla Aisata està malalta i per això treballa, per aconseguir una de les places que l’hospital cedeix a canvi d’aquests treballs per a la comunitat. La Djeeina treballa en l’umbral entre la fe i l’esperança, quan la voluntat no arriba o no és suficient només ens queda això; fe i esperança. La Djeeina treballa pel seu amor particular, i pel seu deure de Mare.
Són dos dies de treball desacostumat. No són moltes hores, però són intenses. És difícil pentinar la sorra dels carrers amb aquestes eines que els blancs han portat. La sorra sempre s’esmuny entre els dits del rampí alhora que arrossega molts dels petits bocins de plàstics que se suposa que s’han de netejar. Menys mal que hi ha la màquina, i el camió!. Què en deuen treure aquests blancs de venir a casa de la Djeeina a netejar les deixalles? I els metges? Què en deuen treure?. Perquè ho fan?.
Són una mica estranys aquests blancs. Van quasi tots amb la mateixa samarreta vermella. Intenten cenyir-se el turbant però no ho acaben d’aconseguir. De vegades tenen un posat estrafolari i una mica ridícul. La naturalitat no és quelcom que s'aconsegueixi en una setmana
Avui és dimecres, i la Djeeina ha d’anar a recollir la targeta que li ha de permetre anar a l’Hospital amb la seva filla l’Aisata. Fan tots una filera, i un dels blancs va repartint les acreditacions. La gent sembla contenta. És el torn de la Djeeina. No sap parlar Francès, el blanc no parla pular. Un dels nois de l’equip, en Kebe, se n’adona i fa de traductor.
-Écoute, elle n'a pas travaillé pour elle. –Tradueix en Kebe- Elle a travaillé pour sa fille qui est malade.
-Comment est elle tombé malade?. –Respon perplex el voluntari que està repartint les acreditacions per l’Hospital. No s’ho pot creure!. La dona ha treballat per una filla que està malalta.
- Sait elle que nous sommes dentistes?. Hi torna el blanc, perplex, confós, avergonyit No poden atendre tothom. Sempre hi ha més gent que demana ajut que ajut que es pot oferir, i aquest cop és una demanda d’atenció médica. Fora de l’actuació que la ONG intenta dur a terme - Qu'est ce que sa fille a?
-Elle ne se sent pas bien. Elle bouge ainsi les bras –Respon en Kebe desprès de traduïr-li la pregunta a la Djeeina, que s’ho mira amb ulls inexpressius. No li cal la traducció. La diferència idiomàtica no hauria de ser mai un a frontera, avui segur que no ho és. Tot és prou clar.
-Dis à Djeeina que je le sens beaucoup. Que nous n'avons pas de medicaux, que nous ne la pouvons pas aider.
-Mais elle a travaillé deux jours,...- Diu en Kebe mentre la Djeeina s'acomiada educadament i gira cua.
Avui, per la Djeeina, la voluntat no ha valgut, tampoc la fe, i tampoc l’esperança. Només ens queda l’amor. Ja sabem com és la resta,...
Ella es diu Djeeina Kan i li han dit que els metges estrangers han arribat. De fet el seu nebot, el fill de la Fatimata Sarro, en Samba Abdulai ,va anar fa tres nits a rebre la comitiva dels metges i va ballar per ells. La Djeeina Kan no pot anar a ballar. Té 65 anys. Potser no són molts anys per un europeu, i potser hi ha africans que viuen fins els 80 anys com en Yuko Ba que passa de la vuitantena i encara treballa tallant fusta i fent bols i utensilis de cuina. La Djeeina porta els seus 65 anys marcats a la pell, a la cara, i a l’ànima i ella no viurà fins els 90. Segur.
Li han dit que els metges volen ajudar a netejar els carrers del poble i que per això estan demanant voluntaris per fer-ho. A ella tant li fa com estiguin els carrers. Porta mitja vida veient com els plàstics s’amunteguen per tot arreu. Abans no era així. Quan era petita, molt petita, sortia a jugar amb els seus companys al carrer i aquests estaven nets. Tot el que queia a terra desapareixia; peles de fruita, ossos d’animals, etc.
No sap recordar quan van començar a aparèixer els plàstics. Ara formen part del paisatge. Mai no marxen, no es fonen amb el sol, ningú no els recull. Així que la Djeeina , i tot el poble, ha hagut d’acostumar-se a viure amb ells. Sembla que no els vegin, en podríem dir els plàstics invisibles, però hi són.
La Djeeina Kan no parla Francès, només parla el pular. És la cinquena de vuit germans i no li va tocar anar a escola. El seu germà gran l’Abou Kan si que el parla el Francès, ell va anar a escola.
Ella es diu Djeeina Kan i li han dit que els metges estrangers han arribat.
Ja fa tres dies que hi són i hi ha molta gent que sembla molt contenta de la seva presència. Estan curant a molta gent.
No s’ho pensa i es presenta com a voluntària a le Kalac, un magatzem on els metges guarden els seus camions. Ella ho sap perquè els ha vist recollir-se cada nit.
La feina és dura i pesada. L’han armat amb un rampí i ha d’anar pentinant els carrers per tal de netejar tota la brossa que hi ha acumulada. Treballen en equip i sota la supervisió de tres o quatre metges amb les samarretes vermelles. És Febrer i encara no fa gaire calor. Quan arribi l’estiu no sap com s’ho faran per estar treballant al sol , però això no és substantiu ara mateix. A la Djeeina el cap de l’equip ,en Djibril Abdujalabad li ha demanat dos dies de feina com a voluntària i així podrà aconseguir la targeta per poder anar al metge. Diuen que és de per vida, per sempre.
Ho fa amb tota la seva millor voluntat, perquè la Djeeina no treballa per guarir la seva salut. Té una filla, l’Aisata. Està malalta. La Djeeina creu que molt malalta. Ja fa temps que va començar. La Aisata té reaccions espasmòdiques , ide tant en tant sembla que perdi la consciència, no es troba bé i es queixa de dolor ,i ningú no sap què li passa ni com curar-la. La Djeeina Kan sap que la seva filla Aisata està malalta i per això treballa, per aconseguir una de les places que l’hospital cedeix a canvi d’aquests treballs per a la comunitat. La Djeeina treballa en l’umbral entre la fe i l’esperança, quan la voluntat no arriba o no és suficient només ens queda això; fe i esperança. La Djeeina treballa pel seu amor particular, i pel seu deure de Mare.
Són dos dies de treball desacostumat. No són moltes hores, però són intenses. És difícil pentinar la sorra dels carrers amb aquestes eines que els blancs han portat. La sorra sempre s’esmuny entre els dits del rampí alhora que arrossega molts dels petits bocins de plàstics que se suposa que s’han de netejar. Menys mal que hi ha la màquina, i el camió!. Què en deuen treure aquests blancs de venir a casa de la Djeeina a netejar les deixalles? I els metges? Què en deuen treure?. Perquè ho fan?.
Són una mica estranys aquests blancs. Van quasi tots amb la mateixa samarreta vermella. Intenten cenyir-se el turbant però no ho acaben d’aconseguir. De vegades tenen un posat estrafolari i una mica ridícul. La naturalitat no és quelcom que s'aconsegueixi en una setmana
Avui és dimecres, i la Djeeina ha d’anar a recollir la targeta que li ha de permetre anar a l’Hospital amb la seva filla l’Aisata. Fan tots una filera, i un dels blancs va repartint les acreditacions. La gent sembla contenta. És el torn de la Djeeina. No sap parlar Francès, el blanc no parla pular. Un dels nois de l’equip, en Kebe, se n’adona i fa de traductor.
-Écoute, elle n'a pas travaillé pour elle. –Tradueix en Kebe- Elle a travaillé pour sa fille qui est malade.
-Comment est elle tombé malade?. –Respon perplex el voluntari que està repartint les acreditacions per l’Hospital. No s’ho pot creure!. La dona ha treballat per una filla que està malalta.
- Sait elle que nous sommes dentistes?. Hi torna el blanc, perplex, confós, avergonyit No poden atendre tothom. Sempre hi ha més gent que demana ajut que ajut que es pot oferir, i aquest cop és una demanda d’atenció médica. Fora de l’actuació que la ONG intenta dur a terme - Qu'est ce que sa fille a?
-Elle ne se sent pas bien. Elle bouge ainsi les bras –Respon en Kebe desprès de traduïr-li la pregunta a la Djeeina, que s’ho mira amb ulls inexpressius. No li cal la traducció. La diferència idiomàtica no hauria de ser mai un a frontera, avui segur que no ho és. Tot és prou clar.
-Dis à Djeeina que je le sens beaucoup. Que nous n'avons pas de medicaux, que nous ne la pouvons pas aider.
-Mais elle a travaillé deux jours,...- Diu en Kebe mentre la Djeeina s'acomiada educadament i gira cua.
Avui, per la Djeeina, la voluntat no ha valgut, tampoc la fe, i tampoc l’esperança. Només ens queda l’amor. Ja sabem com és la resta,...
dimecres, 25 de febrer del 2009
dimarts, 17 de febrer del 2009
Dignitat de Mare
Em fonc. Fa calor. Tots estem suant. Tenim sed. Potser gana.
Crec que mai escriuria un petit conte així de curt, clar i concís.
És la història d’un malentès.
La N’Djabe espera el seu torn a la cua de l’Hospital, el seu fill en braços. Han arribat els metges estrangers, blancs i peluts ells, blanques i amb els cabell al vent elles. Samarretes vermelles sota bates clares.Tothom corre, tothom va atrafegar, tothom sembla que estigui fent moltes coses a la vegada.
Ha estat una nit difícil per la N’Djabe. El nen no ha parat de plorar, està exhaust, no deixa dormir, i la Rougui, la veïna li ha explicat que hi ha uns metges tupack que han vingut a instal·lar-se a l’Hospital, aquell Hospital que van fer els francesos però que mai ningú no ha omplert.
La N’Djabe ja porta estona llevada quan ha decidit acostar-se a veure els estrangers. Recorda que l´’ultim metge que hi havia a l’Hospital va marxar fa un temps i des de llavors ningú no ha ocupat el seu lloc. De fet es podria dir que abans tampoc ningú no ocupava el lloc perquè el doctor Amadou es limitava a enviar els pacients a la capital del país sempre que la cosa passava d’una simple lesió cutània. El viatge a la capital és llarg i difícil en ase, i no hi ha molts cotxes al poble per acostar-s’hi així que el millor és no posar-se malalt,...
Hi ha un blanc a la porta que sembla que endreci la cua d’entrada. Parla un idioma desconegut. La N’Djabe no parla el francès però reconeix la llengua colonial, aquests homes i dones blancs intenten parlar-lo amb la població però entre ells parlen altres llengües.
És el seu torn.
S’acosta a l’home de la cua. La N’Djabe fa gest d’ensenyar-li el mal de la criatura però l’home de la cua es limita a fer-la entrar.
Hi ha un grup de blancs a la porta de l’Hospital, fan que la N’Djabe se senti insegura. No sap a qui ha d’adreçar-se. Ho intenta. S’acosta a un d’ells, alt, amb barba i ulleres de sol i li ensenya el seu fill d’esquena. No entén el que el blanc li pregunta però per l’expressió que li endevina als ulls sap que el blanc no sap ben bé què fer. De cop apareix una noia. Deu ser la metge blanca, tots els de l’entrada la miren. La suposada metge la fa entrar, seuen a una llamborda. La N’djabe destapa l’esquena del seu fill. No arriba als 2 anys, plora, li surt alguna cosa del seu culet petitet. La N’Djabe fita la cara de la doctora. “Je ne suis pas doctor, je suis infermier” li diu la blanca. La N’Djabe endevina que la noia que és infermera fa esforços per no plorar.
La N’Djabe tapa la criatura que continua plorant.
- No pots fer rés? - Dic
- Què vols que faci?. Sembla que té una esquinçada per dins i li han sortit part del budells pel culet – Em respon la enfermera.- No, no puc fer res.
Passa el cap de l’Organització per allà. Ja ho sé que son dentistes, ja ho sé que no son especialistes en medicina interna però la bata blanca sempre té un no-sé-què d’autoritat que et fa creure en el poder curatiu o pal·liatiu del teu interlocutor.
- Escolta, aquest nen té els budells per fora, no podem fer res?- Pregunto , però ja conec la resposta.
- No, no puc fer res.
- Però si no fem res,... – No acabo la frase. Em fa pànic dir-ho
- Si, es morirà.- Em diu el cap.
M’enfonso. La N’Djabe em veu plorar desconsoladament abraçat al cap. Ella marxa de l’Hospital amb el nen en braços i amb una dignitat que jo no he sabut trobar.
Em fonc. Fa calor. Estic suant. Tinc sed.
Crec que mai escriuria un petit conte així de curt, clar i concís.
És la història d’un malentès.
La N’Djabe espera el seu torn a la cua de l’Hospital, el seu fill en braços. Han arribat els metges estrangers, blancs i peluts ells, blanques i amb els cabell al vent elles. Samarretes vermelles sota bates clares.Tothom corre, tothom va atrafegar, tothom sembla que estigui fent moltes coses a la vegada.
Ha estat una nit difícil per la N’Djabe. El nen no ha parat de plorar, està exhaust, no deixa dormir, i la Rougui, la veïna li ha explicat que hi ha uns metges tupack que han vingut a instal·lar-se a l’Hospital, aquell Hospital que van fer els francesos però que mai ningú no ha omplert.
La N’Djabe ja porta estona llevada quan ha decidit acostar-se a veure els estrangers. Recorda que l´’ultim metge que hi havia a l’Hospital va marxar fa un temps i des de llavors ningú no ha ocupat el seu lloc. De fet es podria dir que abans tampoc ningú no ocupava el lloc perquè el doctor Amadou es limitava a enviar els pacients a la capital del país sempre que la cosa passava d’una simple lesió cutània. El viatge a la capital és llarg i difícil en ase, i no hi ha molts cotxes al poble per acostar-s’hi així que el millor és no posar-se malalt,...
Hi ha un blanc a la porta que sembla que endreci la cua d’entrada. Parla un idioma desconegut. La N’Djabe no parla el francès però reconeix la llengua colonial, aquests homes i dones blancs intenten parlar-lo amb la població però entre ells parlen altres llengües.
És el seu torn.
S’acosta a l’home de la cua. La N’Djabe fa gest d’ensenyar-li el mal de la criatura però l’home de la cua es limita a fer-la entrar.
Hi ha un grup de blancs a la porta de l’Hospital, fan que la N’Djabe se senti insegura. No sap a qui ha d’adreçar-se. Ho intenta. S’acosta a un d’ells, alt, amb barba i ulleres de sol i li ensenya el seu fill d’esquena. No entén el que el blanc li pregunta però per l’expressió que li endevina als ulls sap que el blanc no sap ben bé què fer. De cop apareix una noia. Deu ser la metge blanca, tots els de l’entrada la miren. La suposada metge la fa entrar, seuen a una llamborda. La N’djabe destapa l’esquena del seu fill. No arriba als 2 anys, plora, li surt alguna cosa del seu culet petitet. La N’Djabe fita la cara de la doctora. “Je ne suis pas doctor, je suis infermier” li diu la blanca. La N’Djabe endevina que la noia que és infermera fa esforços per no plorar.
La N’Djabe tapa la criatura que continua plorant.
- No pots fer rés? - Dic
- Què vols que faci?. Sembla que té una esquinçada per dins i li han sortit part del budells pel culet – Em respon la enfermera.- No, no puc fer res.
Passa el cap de l’Organització per allà. Ja ho sé que son dentistes, ja ho sé que no son especialistes en medicina interna però la bata blanca sempre té un no-sé-què d’autoritat que et fa creure en el poder curatiu o pal·liatiu del teu interlocutor.
- Escolta, aquest nen té els budells per fora, no podem fer res?- Pregunto , però ja conec la resposta.
- No, no puc fer res.
- Però si no fem res,... – No acabo la frase. Em fa pànic dir-ho
- Si, es morirà.- Em diu el cap.
M’enfonso. La N’Djabe em veu plorar desconsoladament abraçat al cap. Ella marxa de l’Hospital amb el nen en braços i amb una dignitat que jo no he sabut trobar.
Em fonc. Fa calor. Estic suant. Tinc sed.
dilluns, 24 de novembre del 2008
Present i passat?
Com ja sabeu, tinc una ment malaltissa i obsessiva i això em porta a llocs, a espais, que potser ningú no entén però que , alhora, son d’una importància vital, i entenem l’expressió “importància vital” no com a una d’aquelles parelles que de fet adornen el nostre llenguatge com ara “imperiosa necessitat”, o “profunda convicció”, o “absoluta certesa”, o “mortal de necessitat” -tot i que aquí podríem considerar un trio , enlloc d’una parella-, o tantes i tantes d’altres que no fan més que empobrir el nostre ja malmès llenguatge i fer mediocres la majoria d’idees que intenten expressar, no. Quan Escric “importància vital” ho faig amb tot el pes de la paraula que puc, i sí , si voleu i per tal de ser conseqüents amb el meu pensament, esborraré d’aquest text, no!, millor encara, les guixaré per tal que quedi constància de la meva repulsa a aquestes maneres de fer tan predictibles, gregàries ,i gairebé humiliants per l’intel·lecte!.
Fet aquest aclariment passo a explicar-vos què és allò del que la seva importància és tal que en depèn la meva vida. Diuen que un és allò que fa, bé jo sé el que faig; penso i actuo en conseqüència. I aquestes, les conseqüències del meu pensament, són de tant en tant difícils d’aplicar en el mon en el que m’ha tocat viure.
Des de ben jove tinc tendència a menjar-me les ungles. No és que me les mengi per convicció, sinó per un acte gairebé reflex. Vaig començar a una edat primerenca i no he aconseguit aturar aquest impuls nerviós que em du a trobar gust i tranquil·litat en el fet de mossegar-me-les. Fumar, beure, follar , també son actes que responen a impulsos nerviosos i que donen un plaer momentani, puntual, concret, però que el transcórrer d’una quantitat petita de temps fa que esdevinguin màxims en una successió de cadenes muntanyoses on, un cop assolit el cim, ens precipitem cap a baix amb la mateixa celeritat amb la que hem pujat. Relaciono això amb la meva pulsió i us he de reconèixer que no em deixa plenament tranquil i assossegat mai, així que desprès de prou reflexions he trobat que estic davant d’una disjuntiva excloent, és a dir o aquest camí o l’altre, i en aquest cas un nega l’altre. Hi ha vegades en que un pot transitar temporalment per les dues ribes d’una oposició, o mantenir-se en un pla d’indefinició envers la vida. No és el cas. Jo només tinc 2 opcions; O me les deixo de menjar, o continuo fent-ho i aquesta proposició no admet confusions, del tipus “o sóc alt o tinc els ulls blaus”, o “o menjo o vaig al lavabo” o tantes i tantes d’altres en que un terme no té relació directa amb l’altra. Aquí es una proposició de contraris i enlloc de ser A o B , és més aviat A o no A.
Per tant el taulell de joc és diàfan com una llum matinera i el joc és clar, o deixo de menjar-me-les o no.
Només se m’acut un ,o potser dos motius per deixar de fer-ho. El primer que em ve a la ment és el funcional. La ma és un estri humà (jo diria que és l’estri humà més) important . Ja coneixeu el mite que diu que vam poder desenvolupar la intel·ligència perquè tenim el dit polze oposable, o el que és el mateix, que el podem creuar per davant de tota la ma i dur-lo fins a tocar l’extrem del dit petit. Per proximitat , si arribem al dit petit , també podem arribar a l’anular, al mig, a l’índex i a qualsevol punt de la part superior del palmell de la ma que ens proposem. Aquesta qualitat només la tenim els primats i per tant els humans que segons la teoria de l’evolució de les espècies estem emparentats amb ells . Això ens du a poder fer servir la nostra extremitat prènsil com una pinça per agafar coses i d’aquí al desenvolupament de la intel·ligència ja només hi ha un petit pas; el mico que quan agafa un pal és capaç de convertir-lo en arma per dominar el clan o la tribu esdevé més intel·ligent que la resta. Aquest mico armat és la primera fita de l’intel·lecte humà. A veure? Ho tornaré a escriure perquè la frase m’ha agradat ; Aquest mico armat és la primera fita de l’intel·lecte humà,… La relació amb el temps actual és tan òbvia que potser no cal comentar-la. Potser només puntualitzar i escriure que actualment hi ha fites de l’intel·lecte humà bastant superiors en complexitat però que alhora els micos armats continuen dominant les tribus, els clans, els països o les guerres que ells mateixos instiguen i provoquen.
Tornant a la meva ma crec que en aquesta era en la que visc, la meva eina prènsil ja no ha de desenvolupar la funció de pinça fèrria d’una manera tan imprescindible com ho va haver de fer el meu avantpassat mico. De fet , quan em menjo les ungles i retallo mica en mica la superfície nacarada que corona els meus dits perdo un suport físic perquè aquests puguin actuar amb la força pròpia de l’eina que van ser. Assumeixo que la meva eina que es la meva pròpia ma tingui un dèficit de força degut al meu vici. No passa rés, no m’he de penjar dels arbres per sobreviure, i tampoc he de caçar amb les meves mans. Tota la tecnologia actual prescindeix d’una ungla, i ha esdevingut una protuberància sense sentit en el nostre cos
L’altra punt a tenir en compte és l’estètic, el , què diran? La sensació d’atraure les mirades cada cop que faci servir en públic les meves mans, la llambregada reprovadora de la peixatera quan li acosto la ma per donar-li el preu de la peça, el rictus de fàstic amb que el quiosquer sé que m’obsequiarà a partir d’ara, la reticència a ser saludat amb una encaixada pels que ja em coneixen o l’estupor d’aquells nou-coneguts que quan vegin les meves mans tinguin un esglai difícilment reprimible,… Què voleu que us digui?. Com més gran és la distància entre un i el seu entorn més fàcil és despendre’s del que és accessori .
Bé doncs , fetes aquestes reflexions faig un retall argumental dins meu i em ve a la memòria la Primera Llei de Newton, o el Principi de Galileu que diu així:“Tot cos lliure , sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment , ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme”. Penso en mi mateix. Sempre m’he menjat les ungles d’una manera mecànica. L’acte en si no representa per a mi cap esforç, és el meu estat natural. Aturar aquest inèrcia meva requeriria d’una força externa ja que per mi mateix , si em deixo en repòs i em relaxo , no trobo res més plaent que dur-me els dits cap a la boca. El meu estat de moviment rectilini uniforme sempre ha estat aquest , i fer-ho no ha suposat cap patiment, esforç, o plany, ans al contrari ,el patiment és aquesta tendència a intentar aturar el que em surt de dins, i que si no trobo plena satisfacció és per aquest encasellament vital en el que ens trobem en la societat en que ens ha tocat figurar. No és tan el què diran sinó els segles i segles de convivència gregària cap a la resta de l’espècie, que deu conformar dins d’un mateix un no-sé-què de culpabilitat genètica quan fem quelcom de diferent , quelcom de personal. Passo després a la Tercera Llei de Newton que fent servir la seva expressió més col·loquial resumeixo amb un “Tota acció comporta una reacció”. Penso ens les reaccions que provocaria en mi una acció directa que em fes abandonar la meva pulsió… Fora terrible!.¿ Sentir-me obligat a fer, o millor, a no fer allò que un vol?. Quina energia desencadenaria dins meu tal que empenyeria per tal de contrarestar l’efecte de la força que m’obligues a aturar la meva ma?Com diu aquell “No , gràcies!” . Així, i gràcies en Newton veig que no he d’oposar forces contràries a les inèrcies amb les que visc i per tant concloc que he de continuar mossegant-me les ungles si així ho vull jo mateix i cap reflexió posterior o cap intromissió externa m’ha de desviar del meu camí.
Hi ha un tret de la meva personalitat que encara no us he fet públic. Sóc molt perfeccionista i quan he de fer una cosa, la que sigui, sempre intento superar les meves pròpies fites. Així que em decideixo a ser el millor menjant-me les ungles. De fet ja fa dies que hi estic posat de totes totes, i el que us he escrit abans és un fals present, un recurs retòric, o literari si voleu, per mantenir la tensió narrativa. Literàriament sempre m’és més interessant el present que el passat, ja que si ,narrativament , el meu narrador (jo en aquest cas) escriu en passat podeu deduir que tard o d’hora ha d’arribar al present en el que escriu , i així , i deixant a banda les sorpreses argumentals que l’escriptor (també jo en aquest cas) pugui introduir, no pot haver-hi sorpresa en la línia temporal de la història. Si escric en present no podeu saber mai què ofereix el futur del narrador, i faig vàlida aquella sentència machadina que molts han adoptat com a màxima vital i que diu “caminante no hay camino, se hace camino al andar,…”. Així que escric en present i vosaltres,els que llegiu, no podeu saber si és un present real o no però això no afecta al fil del que us estic narrant.
Ara faré un tall en la narració per explicar-vos que fa quinze dies vaig començar a projectar el meu pla (així veieu com he fet servir el fals present al començament d’aquest conte), vaig anar a la farmàcia i em vaig comprar 24 paquets de cotó fluix i altres tants de gases esterilitzants, un parell d’ampolles d’alcohol etílic, i amb tot l’arsenal em vaig disposar a acometre el que prèviament havia preconcebut com a línia d’acció. Vaig començar per l’ungla del dit petit de la ma esquerra. Me la vaig rosegar amb dedicació quasi espartana, militar. Vaig sentir molt el dolor, no al començament quan anava roent la vora amb la pell, però quan vaig haver de mossegar per tal de separar la carn de la resta de l’ungla vaig, com aquell que diu, notar una fiblada que em va travessar la ma, el braç, el pit i va anar a morir com una petita però potent descàrrega elèctrica al bell centre del cor. La sang em rajava per la ma però no vaig defallir, vaig acabar d’arrencar-me l’últim bocí una hora i tretze minuts exactament després que vaig començar. Panteixant vaig aplicar-m’hi alcohol per desinfectar-me possibles ferides , tot i que tractant-se de la meva ma havia anat amb prou cura de fer-me el menor dany possible, i després de donar-me uns petits tocs amb el cotó fluix vaig procedir a embenar-me el dit petit de la ma esquerra.
Vaig repetir l’operació amb cada dit fins deixar-me la ma esquerra ben neta d’ungles.
Fixeu-vos amb el que us he escrit abans. He escrit aquest últim paràgraf en passat i tot i que la història us pugui semblar més o menys atraient la tensió argumental no depèn de la línia temporal sinó de l’habilitat retòrica del narrador. Així i per molt mal parat que m’imagineu amb la ma esquerra tocada amb cinc dits embenats vosaltres sabeu que, d’una manera o d’una altra, he arribat a aquest present ,fals o real, en que us escric “ara”. És a dir que la història que us explico ha de dur necessàriament cap el punt on jo sóc ara.
I ara sóc aquí, a punt de començar amb la ma dreta. He deixat passar uns dies perquè em cicatritzessin les ferides que em vaig fer als dits de la ma esquerra. Vaig patir molt els primers dies sense les meves ungles. Qualsevol cosa que intentava agafar es convertia en un eixam tardorenc atacant els cims dels meus dits . Una cosa però he aconseguit, ja no tinc la pulsió de mossegar-me les ungles de la ma esquerra. Simplement no existeixen. I heus aquí que fent camí he trobat aquella solució màgica que anhelava. Lliurar-me de la pulsió sense haver de renunciar a ella . Fondre desig amb la més carnal de les realitats. Un ha d’acabar allò que un cop comença, així que el camí és prou clar, ara més que abans, començo amb la ma dreta.
No sabeu , però, si aquest present és el real o un altre joc literari d’aquests que tant m’agraden. Puc estar escrivint, com us he explicat al paràgraf anterior, amb la meva única mà útil, a l’esquerra tinc tots els dits embenats , o pot ser que ho estigui fent tranquil·lament amb les 2 mans sanes i els dits passejant per sobre del teclat negre. Pot ser que tot sigui un exercici retòric en el que intento expressar les sensacions d’una ment malaltissa i obsessiva però que alhora té llampecs de clarividència en moments puntuals. Puc ser de veritat o ser un personatge, però el que queda són les expressions correctes. Pot ser que aquest conte només sigui un pretexte per deixar anar caient pensaments com que una pulsió lligada a una realitat només té dos camins, però tots dos acaben en un final. La força que cal per lluitar-hi en contra la podem implementar cada dia en el nostre interior i si no ho féssim així el dispendi de força per arrencar la pulsió de cop és igual a la suma de l’esforç de repressió dels dies que trigaríem en lluitar-hi en contra fins a oblidar-la completament.
O podria ser que hagués passat prou temps i ja m’hagués recuperat del dolor que m’hagueren provocat les ferides , les de les dues mans, ja que també he acabat arrencant-me les de la ma dreta . En aquest cas la velocitat amb la que escric sempre serà molt més alta que en el primer supòsit i això fa que els meus pensaments puguin fluir des de el meu cervell , travessar el meu sistema nerviós , i connectar finalment amb els extrems en forma de llaga en que s’han convertit el que abans anomenava puntes de dit. He après també a conviure amb els meus veïns i, més que per estalviar-me el seu rebuig cap a les meves mans nues , em poso ungles postisses per estalviar-los una sensació que no els és agradable. Ara sóc plenament lliure. He pogut viure sense repressions tot i que sense elles el nivell de responsabilitat envers un mateix augmenta de manera exponencial. La coherència és un fil que talla el món en dos cada cop que ens preguntem “com”. A més preguntes més talls.
Quina de les tres opcions creieu que estic vivint?
Fet aquest aclariment passo a explicar-vos què és allò del que la seva importància és tal que en depèn la meva vida. Diuen que un és allò que fa, bé jo sé el que faig; penso i actuo en conseqüència. I aquestes, les conseqüències del meu pensament, són de tant en tant difícils d’aplicar en el mon en el que m’ha tocat viure.
Des de ben jove tinc tendència a menjar-me les ungles. No és que me les mengi per convicció, sinó per un acte gairebé reflex. Vaig començar a una edat primerenca i no he aconseguit aturar aquest impuls nerviós que em du a trobar gust i tranquil·litat en el fet de mossegar-me-les. Fumar, beure, follar , també son actes que responen a impulsos nerviosos i que donen un plaer momentani, puntual, concret, però que el transcórrer d’una quantitat petita de temps fa que esdevinguin màxims en una successió de cadenes muntanyoses on, un cop assolit el cim, ens precipitem cap a baix amb la mateixa celeritat amb la que hem pujat. Relaciono això amb la meva pulsió i us he de reconèixer que no em deixa plenament tranquil i assossegat mai, així que desprès de prou reflexions he trobat que estic davant d’una disjuntiva excloent, és a dir o aquest camí o l’altre, i en aquest cas un nega l’altre. Hi ha vegades en que un pot transitar temporalment per les dues ribes d’una oposició, o mantenir-se en un pla d’indefinició envers la vida. No és el cas. Jo només tinc 2 opcions; O me les deixo de menjar, o continuo fent-ho i aquesta proposició no admet confusions, del tipus “o sóc alt o tinc els ulls blaus”, o “o menjo o vaig al lavabo” o tantes i tantes d’altres en que un terme no té relació directa amb l’altra. Aquí es una proposició de contraris i enlloc de ser A o B , és més aviat A o no A.
Per tant el taulell de joc és diàfan com una llum matinera i el joc és clar, o deixo de menjar-me-les o no.
Només se m’acut un ,o potser dos motius per deixar de fer-ho. El primer que em ve a la ment és el funcional. La ma és un estri humà (jo diria que és l’estri humà més) important . Ja coneixeu el mite que diu que vam poder desenvolupar la intel·ligència perquè tenim el dit polze oposable, o el que és el mateix, que el podem creuar per davant de tota la ma i dur-lo fins a tocar l’extrem del dit petit. Per proximitat , si arribem al dit petit , també podem arribar a l’anular, al mig, a l’índex i a qualsevol punt de la part superior del palmell de la ma que ens proposem. Aquesta qualitat només la tenim els primats i per tant els humans que segons la teoria de l’evolució de les espècies estem emparentats amb ells . Això ens du a poder fer servir la nostra extremitat prènsil com una pinça per agafar coses i d’aquí al desenvolupament de la intel·ligència ja només hi ha un petit pas; el mico que quan agafa un pal és capaç de convertir-lo en arma per dominar el clan o la tribu esdevé més intel·ligent que la resta. Aquest mico armat és la primera fita de l’intel·lecte humà. A veure? Ho tornaré a escriure perquè la frase m’ha agradat ; Aquest mico armat és la primera fita de l’intel·lecte humà,… La relació amb el temps actual és tan òbvia que potser no cal comentar-la. Potser només puntualitzar i escriure que actualment hi ha fites de l’intel·lecte humà bastant superiors en complexitat però que alhora els micos armats continuen dominant les tribus, els clans, els països o les guerres que ells mateixos instiguen i provoquen.
Tornant a la meva ma crec que en aquesta era en la que visc, la meva eina prènsil ja no ha de desenvolupar la funció de pinça fèrria d’una manera tan imprescindible com ho va haver de fer el meu avantpassat mico. De fet , quan em menjo les ungles i retallo mica en mica la superfície nacarada que corona els meus dits perdo un suport físic perquè aquests puguin actuar amb la força pròpia de l’eina que van ser. Assumeixo que la meva eina que es la meva pròpia ma tingui un dèficit de força degut al meu vici. No passa rés, no m’he de penjar dels arbres per sobreviure, i tampoc he de caçar amb les meves mans. Tota la tecnologia actual prescindeix d’una ungla, i ha esdevingut una protuberància sense sentit en el nostre cos
L’altra punt a tenir en compte és l’estètic, el , què diran? La sensació d’atraure les mirades cada cop que faci servir en públic les meves mans, la llambregada reprovadora de la peixatera quan li acosto la ma per donar-li el preu de la peça, el rictus de fàstic amb que el quiosquer sé que m’obsequiarà a partir d’ara, la reticència a ser saludat amb una encaixada pels que ja em coneixen o l’estupor d’aquells nou-coneguts que quan vegin les meves mans tinguin un esglai difícilment reprimible,… Què voleu que us digui?. Com més gran és la distància entre un i el seu entorn més fàcil és despendre’s del que és accessori .
Bé doncs , fetes aquestes reflexions faig un retall argumental dins meu i em ve a la memòria la Primera Llei de Newton, o el Principi de Galileu que diu així:“Tot cos lliure , sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment , ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme”. Penso en mi mateix. Sempre m’he menjat les ungles d’una manera mecànica. L’acte en si no representa per a mi cap esforç, és el meu estat natural. Aturar aquest inèrcia meva requeriria d’una força externa ja que per mi mateix , si em deixo en repòs i em relaxo , no trobo res més plaent que dur-me els dits cap a la boca. El meu estat de moviment rectilini uniforme sempre ha estat aquest , i fer-ho no ha suposat cap patiment, esforç, o plany, ans al contrari ,el patiment és aquesta tendència a intentar aturar el que em surt de dins, i que si no trobo plena satisfacció és per aquest encasellament vital en el que ens trobem en la societat en que ens ha tocat figurar. No és tan el què diran sinó els segles i segles de convivència gregària cap a la resta de l’espècie, que deu conformar dins d’un mateix un no-sé-què de culpabilitat genètica quan fem quelcom de diferent , quelcom de personal. Passo després a la Tercera Llei de Newton que fent servir la seva expressió més col·loquial resumeixo amb un “Tota acció comporta una reacció”. Penso ens les reaccions que provocaria en mi una acció directa que em fes abandonar la meva pulsió… Fora terrible!.¿ Sentir-me obligat a fer, o millor, a no fer allò que un vol?. Quina energia desencadenaria dins meu tal que empenyeria per tal de contrarestar l’efecte de la força que m’obligues a aturar la meva ma?Com diu aquell “No , gràcies!” . Així, i gràcies en Newton veig que no he d’oposar forces contràries a les inèrcies amb les que visc i per tant concloc que he de continuar mossegant-me les ungles si així ho vull jo mateix i cap reflexió posterior o cap intromissió externa m’ha de desviar del meu camí.
Hi ha un tret de la meva personalitat que encara no us he fet públic. Sóc molt perfeccionista i quan he de fer una cosa, la que sigui, sempre intento superar les meves pròpies fites. Així que em decideixo a ser el millor menjant-me les ungles. De fet ja fa dies que hi estic posat de totes totes, i el que us he escrit abans és un fals present, un recurs retòric, o literari si voleu, per mantenir la tensió narrativa. Literàriament sempre m’és més interessant el present que el passat, ja que si ,narrativament , el meu narrador (jo en aquest cas) escriu en passat podeu deduir que tard o d’hora ha d’arribar al present en el que escriu , i així , i deixant a banda les sorpreses argumentals que l’escriptor (també jo en aquest cas) pugui introduir, no pot haver-hi sorpresa en la línia temporal de la història. Si escric en present no podeu saber mai què ofereix el futur del narrador, i faig vàlida aquella sentència machadina que molts han adoptat com a màxima vital i que diu “caminante no hay camino, se hace camino al andar,…”. Així que escric en present i vosaltres,els que llegiu, no podeu saber si és un present real o no però això no afecta al fil del que us estic narrant.
Ara faré un tall en la narració per explicar-vos que fa quinze dies vaig començar a projectar el meu pla (així veieu com he fet servir el fals present al començament d’aquest conte), vaig anar a la farmàcia i em vaig comprar 24 paquets de cotó fluix i altres tants de gases esterilitzants, un parell d’ampolles d’alcohol etílic, i amb tot l’arsenal em vaig disposar a acometre el que prèviament havia preconcebut com a línia d’acció. Vaig començar per l’ungla del dit petit de la ma esquerra. Me la vaig rosegar amb dedicació quasi espartana, militar. Vaig sentir molt el dolor, no al començament quan anava roent la vora amb la pell, però quan vaig haver de mossegar per tal de separar la carn de la resta de l’ungla vaig, com aquell que diu, notar una fiblada que em va travessar la ma, el braç, el pit i va anar a morir com una petita però potent descàrrega elèctrica al bell centre del cor. La sang em rajava per la ma però no vaig defallir, vaig acabar d’arrencar-me l’últim bocí una hora i tretze minuts exactament després que vaig començar. Panteixant vaig aplicar-m’hi alcohol per desinfectar-me possibles ferides , tot i que tractant-se de la meva ma havia anat amb prou cura de fer-me el menor dany possible, i després de donar-me uns petits tocs amb el cotó fluix vaig procedir a embenar-me el dit petit de la ma esquerra.
Vaig repetir l’operació amb cada dit fins deixar-me la ma esquerra ben neta d’ungles.
Fixeu-vos amb el que us he escrit abans. He escrit aquest últim paràgraf en passat i tot i que la història us pugui semblar més o menys atraient la tensió argumental no depèn de la línia temporal sinó de l’habilitat retòrica del narrador. Així i per molt mal parat que m’imagineu amb la ma esquerra tocada amb cinc dits embenats vosaltres sabeu que, d’una manera o d’una altra, he arribat a aquest present ,fals o real, en que us escric “ara”. És a dir que la història que us explico ha de dur necessàriament cap el punt on jo sóc ara.
I ara sóc aquí, a punt de començar amb la ma dreta. He deixat passar uns dies perquè em cicatritzessin les ferides que em vaig fer als dits de la ma esquerra. Vaig patir molt els primers dies sense les meves ungles. Qualsevol cosa que intentava agafar es convertia en un eixam tardorenc atacant els cims dels meus dits . Una cosa però he aconseguit, ja no tinc la pulsió de mossegar-me les ungles de la ma esquerra. Simplement no existeixen. I heus aquí que fent camí he trobat aquella solució màgica que anhelava. Lliurar-me de la pulsió sense haver de renunciar a ella . Fondre desig amb la més carnal de les realitats. Un ha d’acabar allò que un cop comença, així que el camí és prou clar, ara més que abans, començo amb la ma dreta.
No sabeu , però, si aquest present és el real o un altre joc literari d’aquests que tant m’agraden. Puc estar escrivint, com us he explicat al paràgraf anterior, amb la meva única mà útil, a l’esquerra tinc tots els dits embenats , o pot ser que ho estigui fent tranquil·lament amb les 2 mans sanes i els dits passejant per sobre del teclat negre. Pot ser que tot sigui un exercici retòric en el que intento expressar les sensacions d’una ment malaltissa i obsessiva però que alhora té llampecs de clarividència en moments puntuals. Puc ser de veritat o ser un personatge, però el que queda són les expressions correctes. Pot ser que aquest conte només sigui un pretexte per deixar anar caient pensaments com que una pulsió lligada a una realitat només té dos camins, però tots dos acaben en un final. La força que cal per lluitar-hi en contra la podem implementar cada dia en el nostre interior i si no ho féssim així el dispendi de força per arrencar la pulsió de cop és igual a la suma de l’esforç de repressió dels dies que trigaríem en lluitar-hi en contra fins a oblidar-la completament.
O podria ser que hagués passat prou temps i ja m’hagués recuperat del dolor que m’hagueren provocat les ferides , les de les dues mans, ja que també he acabat arrencant-me les de la ma dreta . En aquest cas la velocitat amb la que escric sempre serà molt més alta que en el primer supòsit i això fa que els meus pensaments puguin fluir des de el meu cervell , travessar el meu sistema nerviós , i connectar finalment amb els extrems en forma de llaga en que s’han convertit el que abans anomenava puntes de dit. He après també a conviure amb els meus veïns i, més que per estalviar-me el seu rebuig cap a les meves mans nues , em poso ungles postisses per estalviar-los una sensació que no els és agradable. Ara sóc plenament lliure. He pogut viure sense repressions tot i que sense elles el nivell de responsabilitat envers un mateix augmenta de manera exponencial. La coherència és un fil que talla el món en dos cada cop que ens preguntem “com”. A més preguntes més talls.
Quina de les tres opcions creieu que estic vivint?
dimarts, 7 d’octubre del 2008
CONQUERIM SATURN
La setmana vinent acabré les mescles. Avanço la lletra. Ja hi cant ala Mirèia,... Espectacular!
l'agència m'ha donat el casc
un escafandre boreal
comandant vagi a buscar
un nou món per habitar
Ja no queda a la Terra
ni una flor per ensumar
tot és ple de plàstic
i l'aigua és un fàstic
Ja sortim, ja veig la llum
posem rumb cap a Saturn
Saturnins vinc en so de pau
no faig la guerra si no em deixeu
oooooooh!
L'agència m'ha posat a la nau
l'arsenal termonuclear
he de fer que n'aprenguin
que amb mi no es juga
Els humans podeu venir
ja no queda per aquí
ni un trosset de Saturní
que es pugui trobar bé,...
ooooooh!
l'agència m'ha donat el casc
un escafandre boreal
comandant vagi a buscar
un nou món per habitar
Ja no queda a la Terra
ni una flor per ensumar
tot és ple de plàstic
i l'aigua és un fàstic
Ja sortim, ja veig la llum
posem rumb cap a Saturn
Saturnins vinc en so de pau
no faig la guerra si no em deixeu
oooooooh!
L'agència m'ha posat a la nau
l'arsenal termonuclear
he de fer que n'aprenguin
que amb mi no es juga
Els humans podeu venir
ja no queda per aquí
ni un trosset de Saturní
que es pugui trobar bé,...
ooooooh!
dijous, 4 de setembre del 2008
PER FI HE ACABAT DE MESCLAR-LA,...
LA PUTA DEL GALLINER.
És una primera maqueta. Tinc una versió una mica diferent de la lletra. Potser quan gravi la versió amb les veus femenines canvio una miqueta. De moment ja m'agrada.
SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER
QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.
EM CAUS SEMPRE BÉ
QUAN ELS FAMOSOS SON DEIXALLES
I NINGÚ CONEIX EL NOM D’UN
FÍSIC NUCLEAR
QUAN UN METGE RECEPTA PER DINERS
I EL MÓN S’ATURA PER VEURE
CORRER EN RAIKKONEN
SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER
QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.
ET CAIC SEMPRE BÉ.
SI NO VAS AMB COMPTE VE EL SERGENT
DELS CORS SOLITARIS UN COP MÉS
TRUCAREM A LA KARMA POLICE
QUAN LA CIÈNCIA ÉS INDIFERENT
I T’ENCANTA EL QUE ÉS PLANER
QUAN UNA IDEA NO VAL
MÉS QUE UN PLAT D’ARRÒS
SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER
QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.
És una primera maqueta. Tinc una versió una mica diferent de la lletra. Potser quan gravi la versió amb les veus femenines canvio una miqueta. De moment ja m'agrada.
SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER
QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.
EM CAUS SEMPRE BÉ
QUAN ELS FAMOSOS SON DEIXALLES
I NINGÚ CONEIX EL NOM D’UN
FÍSIC NUCLEAR
QUAN UN METGE RECEPTA PER DINERS
I EL MÓN S’ATURA PER VEURE
CORRER EN RAIKKONEN
SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER
QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.
ET CAIC SEMPRE BÉ.
SI NO VAS AMB COMPTE VE EL SERGENT
DELS CORS SOLITARIS UN COP MÉS
TRUCAREM A LA KARMA POLICE
QUAN LA CIÈNCIA ÉS INDIFERENT
I T’ENCANTA EL QUE ÉS PLANER
QUAN UNA IDEA NO VAL
MÉS QUE UN PLAT D’ARRÒS
SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER
QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.
dissabte, 30 d’agost del 2008
VULL MENJAR!
Deixa caure la seva mirada sobre la lluna mentre pensa en el dia que acaba de deixar enrere. Des que les primeres llums d l'albada han començat a donar caliu a la terra fins que la negror sembla que ho emmara tot, cap aliment ha arribat al seu estómac , que gruny incessant. Aquest exercici (el de poca o nul.la alimentació) ha donat al seu cos unes característiques horroroses, grotesques, simiesques. Ha vist com perdia cabells del seu cap, i com les seves carns s'anaven esvaint, deixant entreveure uns ossos dèbils,menuts, fràgils.Una petita panxa impedeix que pugui veure els seus peus, bruts i petits, i entumits per l'hàbit de caminar descalç. La vista es comença a ennuvolar i els sons que abans percebia amb claredat es comencen a fondre. Les seves cames no el sostenen i cau. El cos no aguanta més i quelcom en el seu interior es trenca,..
El silenci que es fa és trencat només pel plor d'una mare sense consol.
El silenci que es fa és trencat només pel plor d'una mare sense consol.
dijous, 7 d’agost del 2008
EPÍLEG AL CONTE DEL MONSTRE
(per a ser llegit després del conte "hauria de ser un conte de tolerància")
Epíleg.
Continuo al vagó.
El Monstre s’ha ajagut atemorit de les pedres.
Recordo un llibre que va ser escrit el 1959 . En la seva versió castellana es titula “LA DOBLE HÉLICE”. Un llibre deliciós en molts aspectes. La societat benestant anglesa de la primera meitat del segle XX, la recerca científica, la carrera per ser els primers...
Els autors un anglès i un americà estudiant a Òxford. Francis Crick i James Watson. Van rebre el premi Nobel de medicina el 1962 juntament amb Maurice Wilkins.
Hom pensa que un premi Nobel de ciència és algú que compren la vida una mica més enllà del que ho podem fer els que ens dediquem a tasques no tan intel•lectuals.
Recordo una Contra en que van publicar una entrevista al gran Premi Nobel, en James Watson en que reafirmava unes declaracions fetes al Sunday Times en que deia
que es pessimista sobre l’África perquè les polítiques occidentals es basen en la creença de que "la inteligencia de los africanos es como la nuestra, algo que contradicen todas las pruebas efectuadas".
I afegeix :
"las capacidades intelectuales de pueblos separados en su evolución han tenido que evolucionar de modo idéntico". "El querer considerar un poder igual de la razón como una herencia común de la humanidad no basta para que sea así".
Llavors puc entendre-ho tot.
Si un premi Nobel de medicina, el descobridor de la seqüència de l’ADN, un escriptor i investigador brillant és capaç d’afirmar en una entrevista pública frases d’aquesta càrrega, que en podem esperar de la resta?
Només pedrades
Em preparo a combatre-les
Em dic Alí
Epíleg.
Continuo al vagó.
El Monstre s’ha ajagut atemorit de les pedres.
Recordo un llibre que va ser escrit el 1959 . En la seva versió castellana es titula “LA DOBLE HÉLICE”. Un llibre deliciós en molts aspectes. La societat benestant anglesa de la primera meitat del segle XX, la recerca científica, la carrera per ser els primers...
Els autors un anglès i un americà estudiant a Òxford. Francis Crick i James Watson. Van rebre el premi Nobel de medicina el 1962 juntament amb Maurice Wilkins.
Hom pensa que un premi Nobel de ciència és algú que compren la vida una mica més enllà del que ho podem fer els que ens dediquem a tasques no tan intel•lectuals.
Recordo una Contra en que van publicar una entrevista al gran Premi Nobel, en James Watson en que reafirmava unes declaracions fetes al Sunday Times en que deia
que es pessimista sobre l’África perquè les polítiques occidentals es basen en la creença de que "la inteligencia de los africanos es como la nuestra, algo que contradicen todas las pruebas efectuadas".
I afegeix :
"las capacidades intelectuales de pueblos separados en su evolución han tenido que evolucionar de modo idéntico". "El querer considerar un poder igual de la razón como una herencia común de la humanidad no basta para que sea así".
Llavors puc entendre-ho tot.
Si un premi Nobel de medicina, el descobridor de la seqüència de l’ADN, un escriptor i investigador brillant és capaç d’afirmar en una entrevista pública frases d’aquesta càrrega, que en podem esperar de la resta?
Només pedrades
Em preparo a combatre-les
Em dic Alí
dissabte, 2 d’agost del 2008
HAURIA DE SER UN CONTE DE TOLERÀNCIA
Aquest cop és un conte ben i ben curt. És el conte que hom vol escriure i mai no surt. És el conte que puc escriure en un trajecte de tren de rodalies entre Barcelona i Vilassar de Mar al Maresme.
Senzillament deixar anar els dits sobre el teclat negre del Mac mentre escolto en James Iha al IPod. “Propera parada Sant Adrià de Besos” diu una veu metàl·lica de dona
I miro.
Miro la gent que m’envolta.
Sempre ha estat una bona disciplina alhora d’escriure; mirar el que ens és proper , i escoltar el que ens envolta.
Paro l’IPod. No em puc concentrar si en James canta allò de “You got to be strong now”. “Propera parada Montgat” sento dir-li de nou al robot amb veu de dona
Un senyor al llindar de la seixantena fa un Sudoku del diari gratuït QUE, i la del meu costat em mira com si fos una raresa estar escrivint ara mateix. Ella llegeix el METRO. Un noi magribí amb samarreta vermella d’Adidas i pantalons tipus Carrefour també està pendent de les meves llambregades curtes i rases , i dos pàmfiles adolescents rere meu xerren com a lloros intentant atraure l’atenció de tothom del vagó amb les seves confidències entre ingènues i estúpides.
El tren s’atura, sembla que hi ha hagut una avaria.
Deu ser de veritat , no només s’ha aturat sinó que els motors han quedat en silenci. Sembla que el vagó s’ompli del no-res. És una sensació força estranya ser a dins d’un vagó sense sentir cap soroll de maquinària. És un moment erroni en el nostre cervell. Hi ha alguna cosa fora de lloc.
De cop però, els motors s’engeguen alhora que la llum desapareix un instant per tornar immediatament amb el sotrac de la màquina posant-se novament en moviment.
I el que és imprevist té lloc sempre com el seu nom indica, quan un no s’ho espera.
Aquí i ara està passant el Imprevist.
El terra del tren s’ha obert de cop; un esvoranc prou gran com per que una persona adulta hi caigui i s’hi perdi. L’home del Sudoku ha deixat de fer falses matemàtiques i les pàmfiles adolescents han deixat anar un xisclet . Miro les cares de la resta de la gent i tothom està astorat. Ningú se’n sap avenir. Jo no deixo d’escriure.
Un home amb ulleres , camisa blau cel i armilla blau marí pren la iniciativa i intenta deturar el tren amb l’STOP de seguretat, uns quant s’hi oposen , però la possible discussió acaba quan l’home de blau actua i estira la manilla de frenada de seguretat.
Frenada impactant. Uns quants cauen per terra, molts deixen anar algun crit sord. Jo mateix he d’agafar fortament la consola del portàtil per què no se’m caigui de les cames cap a terra. Una certa sensació de caos regna dins el vagó de tren.
Ho estic veient en directe.
Unes mans que precedeixen un rostre fabulós fan la seva fantasmagòrica aparició des de dins de l’esvoranc. Una realitat impossible però alhora visible per a tots els que anem en aquest vagó s’alça des del forat Imprevist amb la lentitud pròpia d’aquells que no han de fer grans moviments per fer palesa la seva presència.
No puc parar d’escriure.
Els crits de terror dels ocupants del vagó van acompanyats d’una fugida cap a les portes que duen als vagons contigus i del soroll de carreres per poder fugir del Monstre.
Deixeu-me que us el descrigui.
És alt, sembla més alt que jo mateix. Té dos braços que semblen preparats per suportar un pes proporcional al del seu cos i una cara que com aquell que diu és un reflex de l’ànima que projecta. La seva mirada vaga perduda escombrant el vagó ara cap a la dreta ara cap a l’esquerra. Les seves robes son ben estrambòtiques i el color de la seva pell té un to un pèl més enfosquit que el meu. Per la seva actitud dedueixo que té gana,...
M’he quedat sol dins del vagó. La gent ha aconseguit fugir cap enfora, cap a les vies. Intenten veure què passarà a partir d’ara. Els miro rere els vidres, cares i cares d’esglai i de fàstic. Tinc temps per tornar a repassar els rostres que em miren des del seus llocs estalvis, una noia pèl-roja no pot parar de gesticular nerviosament indicant-me que m’aixequi i intenti allunyar-me del Monstre. Un nen que no deu tenir més de 7 anys mira sense entendre , l’home de blau sembla que intenta ordenar a la gent que envolta el vagó què ha de fer. N’hi ha que sembla que li fan cas i els veig ajupir-se a recollir no se què del sòl prop de les vies. Miro els rostres i detecto el del noi magribí, també en veig un d’un home negre, i un d’una ètnia asiàtica que no aconsegueixo identificar.
Que n’és d’estrany! . Tots aquests tres rostres tenen no sé què en comú amb el d’aquest monstre que ha aparegut d’una manera imprevista i que a partir d’ara sembla que ens marcarà les nostres vides amb la seva presència infernal. De fet, si me’l paro a mirar detingudament veig que els seus trets són sospitosament similars als meus , i inclús als de la majoria de la gent que ens mira rera les finestres del tren.
L’impacte d’un tros de roc de granit esquerdant un dels vidres de la finestra posterior al Monstre em treu de les meves reflexions i entenc que l’home ’home de blau ha imposat la seva autoritat. Una part de la massa de la gent ,ara convertida en els seus soldats, comença a apedregar el vagó amb els rocs de la via fèrria.
Miro el Monstre, no sap què fer. Em torna la mirada mentre les pedres esberlen els vidres del vagó.
Senzillament deixar anar els dits sobre el teclat negre del Mac mentre escolto en James Iha al IPod. “Propera parada Sant Adrià de Besos” diu una veu metàl·lica de dona
I miro.
Miro la gent que m’envolta.
Sempre ha estat una bona disciplina alhora d’escriure; mirar el que ens és proper , i escoltar el que ens envolta.
Paro l’IPod. No em puc concentrar si en James canta allò de “You got to be strong now”. “Propera parada Montgat” sento dir-li de nou al robot amb veu de dona
Un senyor al llindar de la seixantena fa un Sudoku del diari gratuït QUE, i la del meu costat em mira com si fos una raresa estar escrivint ara mateix. Ella llegeix el METRO. Un noi magribí amb samarreta vermella d’Adidas i pantalons tipus Carrefour també està pendent de les meves llambregades curtes i rases , i dos pàmfiles adolescents rere meu xerren com a lloros intentant atraure l’atenció de tothom del vagó amb les seves confidències entre ingènues i estúpides.
El tren s’atura, sembla que hi ha hagut una avaria.
Deu ser de veritat , no només s’ha aturat sinó que els motors han quedat en silenci. Sembla que el vagó s’ompli del no-res. És una sensació força estranya ser a dins d’un vagó sense sentir cap soroll de maquinària. És un moment erroni en el nostre cervell. Hi ha alguna cosa fora de lloc.
De cop però, els motors s’engeguen alhora que la llum desapareix un instant per tornar immediatament amb el sotrac de la màquina posant-se novament en moviment.
I el que és imprevist té lloc sempre com el seu nom indica, quan un no s’ho espera.
Aquí i ara està passant el Imprevist.
El terra del tren s’ha obert de cop; un esvoranc prou gran com per que una persona adulta hi caigui i s’hi perdi. L’home del Sudoku ha deixat de fer falses matemàtiques i les pàmfiles adolescents han deixat anar un xisclet . Miro les cares de la resta de la gent i tothom està astorat. Ningú se’n sap avenir. Jo no deixo d’escriure.
Un home amb ulleres , camisa blau cel i armilla blau marí pren la iniciativa i intenta deturar el tren amb l’STOP de seguretat, uns quant s’hi oposen , però la possible discussió acaba quan l’home de blau actua i estira la manilla de frenada de seguretat.
Frenada impactant. Uns quants cauen per terra, molts deixen anar algun crit sord. Jo mateix he d’agafar fortament la consola del portàtil per què no se’m caigui de les cames cap a terra. Una certa sensació de caos regna dins el vagó de tren.
Ho estic veient en directe.
Unes mans que precedeixen un rostre fabulós fan la seva fantasmagòrica aparició des de dins de l’esvoranc. Una realitat impossible però alhora visible per a tots els que anem en aquest vagó s’alça des del forat Imprevist amb la lentitud pròpia d’aquells que no han de fer grans moviments per fer palesa la seva presència.
No puc parar d’escriure.
Els crits de terror dels ocupants del vagó van acompanyats d’una fugida cap a les portes que duen als vagons contigus i del soroll de carreres per poder fugir del Monstre.
Deixeu-me que us el descrigui.
És alt, sembla més alt que jo mateix. Té dos braços que semblen preparats per suportar un pes proporcional al del seu cos i una cara que com aquell que diu és un reflex de l’ànima que projecta. La seva mirada vaga perduda escombrant el vagó ara cap a la dreta ara cap a l’esquerra. Les seves robes son ben estrambòtiques i el color de la seva pell té un to un pèl més enfosquit que el meu. Per la seva actitud dedueixo que té gana,...
M’he quedat sol dins del vagó. La gent ha aconseguit fugir cap enfora, cap a les vies. Intenten veure què passarà a partir d’ara. Els miro rere els vidres, cares i cares d’esglai i de fàstic. Tinc temps per tornar a repassar els rostres que em miren des del seus llocs estalvis, una noia pèl-roja no pot parar de gesticular nerviosament indicant-me que m’aixequi i intenti allunyar-me del Monstre. Un nen que no deu tenir més de 7 anys mira sense entendre , l’home de blau sembla que intenta ordenar a la gent que envolta el vagó què ha de fer. N’hi ha que sembla que li fan cas i els veig ajupir-se a recollir no se què del sòl prop de les vies. Miro els rostres i detecto el del noi magribí, també en veig un d’un home negre, i un d’una ètnia asiàtica que no aconsegueixo identificar.
Que n’és d’estrany! . Tots aquests tres rostres tenen no sé què en comú amb el d’aquest monstre que ha aparegut d’una manera imprevista i que a partir d’ara sembla que ens marcarà les nostres vides amb la seva presència infernal. De fet, si me’l paro a mirar detingudament veig que els seus trets són sospitosament similars als meus , i inclús als de la majoria de la gent que ens mira rera les finestres del tren.
L’impacte d’un tros de roc de granit esquerdant un dels vidres de la finestra posterior al Monstre em treu de les meves reflexions i entenc que l’home ’home de blau ha imposat la seva autoritat. Una part de la massa de la gent ,ara convertida en els seus soldats, comença a apedregar el vagó amb els rocs de la via fèrria.
Miro el Monstre, no sap què fer. Em torna la mirada mentre les pedres esberlen els vidres del vagó.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
Entrades
