De Xifres

No, no vaig anar a la manifestació. Estàvem preparant el Sàpiens de la nit del mateix dia i molt atabalats amb la confecció, com sempre a darrera hora de la prova d’actualitat.

No podia ser de cap altre manera i, és clar, vam preguntar per l’assitència de gent  a la manifestació. Per poder donar la resposta vam mirar d’informar-nos bé; vam trucar a Catalunya Ràdio, perquè tot i entendre la passió nacional del dia d’ahir, consideràvem que ens podrien donar dades concretes tot i que no objectives. Ens van parlar de vora un milió. Vam trucar després a la Guàrdia Urbana de Barcelona i ens van dir que més d’un milió. Mitja hora abans de començar vam veure publicada la xifra de 1.100.000 segons la Guàrdia Urbana i de 1.500.000 segons elsorganitzadors.

Ens trucava gent des de la manifestació al·lucinant de la gentada que hi havia. Gent que no va poder moure’s, gent que arribava tard al concurs. Vam posar els canals de televisió i les imatges parlaven per si soles. Al marge de qualsevol opinió al respecte de la sentència, del paper dels polítics, de la finalitat o de la ideologia de la mani s’ha de convenir que potser va ser la concentració  de gent més gran que MAI hagi vist la ciutat de Barcelona oi?

Aquest matí 11 de Juliol i després de totes les ressaques possibles, col·lectives i individuals llegeixo a EL PAÍS, diari que habitualment em transmet  certa confiança el següent titular “DECENAS DE MILES DE CATALANES SE ECHAN A LA CALLE,..” Rellegeixo les primeres paraules “decenas de miles”. Vaig a l’article i em quedo astorat ja que l’agència EFE  dona dades d’assistència de 56.000 persones.

Em ve al cap de seguida la xerrada amb el Miquel mentre preparàvem la prova d'actualitat sobre els balls de xifres, i la quantitat de gent que pot haver-hi en una mani per metre quadrat. Més enllà de la  xifra descomunal que dona Òmnium  de més de 1.500.000, algú es pot creure que a la mani d’ahir només hi anessin 56.000 persones? Mig camp nou?. 

En parlo sense haver-hi estat però això no treu valor a que em pregunti que què vol dir que EL PAÍS publiqui en portada una notícia d’aquest tipus. Perquè? 

On queda el rigor informatiu? 

El Capità del Vaixell

Obama, Wen Jiabao, i potser en Barrosso li demanen al president Zapatero que arregli el forat que tenim a Espanya. Es xifra en uns 15.000 M d’euros a l’any fins al 2013.

He estat mirant els pressupostsos generals de l'estat i faré un petit resum de xifres per que sigui fàcil seguir el meu raonament.

El deute públic és de 58.000M

El Ministeri  de Defensa té un pressupost de 8.500 M

per altra banda

El Santander té uns beneficis anuals de 8.500 M

El BBVA té uns beneficis anuals de 4.100 M

La Caixa malgrat el mite de que les caixes no poden tenir beneficis en té un de 1500 M.

El problema que li retreuen al president és l’endeutament espanyol. No em cal llegir economistes neo-cons o falsament lliberals per entendre de què va això,...

I mireu, una xifra que no per coincident deixa de ser curiosa, és del 5 de Febrer: La Suma de beneficis de Santander, BBVA, la Caixa, Caja Madrid y Banco Popular  sumen 15.000 M tot i reduir beneficis!!!!!!!

http://www.elpais.com/articulo/economia/provisiones/reducen/beneficios/Caixa/162/elpepueco/20100205elpepueco_6/Tes

Per a mi està claríssim no?

Em fa molt mal que un govern socialista retalli d’on no caldria quan si es gira cap a la seva dreta, cap on és el capital, té tota la caixa que li cal per arreglar els seus números.

Per a un treballador qualsevol potser aquest 5-7% de retallada són els seus “BENEFICIS” . La banca porta anys, anys i anys acumulant aquesta xifra DESCOMUNAL de calaix que són els beneficis,… I què fa el govern?

I què fem amb un despesa anual de 8.500 M d’euros en el Ministeri de Defensa i a l'Afganistan?

Tornant a la banca. No són bancs espanyols? No són els dipositaris dels diners de la majoria dels espanyols? No estem dins d’una crisi on el problema que té el país és la xifra de 58.000 M de deute?

Que ho arreglin entre ells que són els que ens hi ha ficat i que no toquin els pebrots a la gent. Gent amb renda alta o baixa, això tant és.

Estic fart de tertulians de ràdio que proclamen al fi de l’estat del benestar i que ens hem d’acostumar a estrenye'ns el cinturó, i bla, bla, bla,…

Estic fart d’articles de premsa a favor de les retallades o en contra per motius polítics, i bla,bla,bla,...

Estic fart d'experts que no ho són.

Estic fart d'explicacions complexes, la realitat sempre és més simple.

Això no és política. És sentit comú!.

Estem en un vaixell que s’enfonsa perquè té un forat de 15.000 i els senyors que més tenen al vaixell, els que guarden el material de tothom, i que fan la seva riquesa a costa de l'altra gent del vaixell, dels que treballen dia a dia, o dels que són rics, tenen suficient material que els sobra com per arreglar el forat. Ells no ho donen i el capità del vaixell no els hi demana, al contrari, continua demanant material per anar a fer les guerres a l’Afganistan i demana a la resta de viatgers i passatgers que s'hi arremanguin que el forat l'hem de tapar entre tots, que els que guarden, continuin guradant i acumulant.

Ara ve un nou capità per arreglar la situació que es diu Rajoy, encara més amic dels que guarden el material. És per posar-se a plorar

 

Ah! Me n'oblidava. Els pressupostos del Barça i del Real Madrid sumats són de 1000 M.

Joder

Els llenguatges de la Cadja

 La Cadja té només 11 anys. Una cara ampla, coronada per uns ulls preciosos. Du el cabell curt, de vegades cardat, de vegades trenat. Tota ella és múscul, energia i esplendor. Les seves faccions albiren l’arrivada d’una adolescència preciosa i enlluernadora. Té una mirada profunda, intel·ligent, espaial,…
La Cadja no parla francès, òbviament tampoc parla anglès, ni castellà ni cap de les llengües majoritàries del planeta, i això, tot i que no vol dir rés en si mateix, és motiu de reflexió per qui escriu. Perquè?
La Cadja parla pulaar.
Qualsevol llengua és digna i serveix per transmetre coneixement,…Només faltaria!. El pulaar que parla la Cadja però, no és un pulaar que s’ensenyi a cap escola. El pulaar que parla la Cadja és una idioma ple de sons que semblen bombolles sota al paladar, i tot i que preciós, el pular que parla la Cadja és per a ella un idioma fonètic.

“Bada”, “Ad yaraam”

La Cadja no sap llegir el pulaar, mai ningú no li ha ensenyat a escriure.
La Cadja parla només pulaar, no per lliure elecció. La Cadja parla només el pulaar per què mai no ha pogut anar a escola.
Hi ha una dita que diu que el coneixement ens farà lliures oi?

Un dia, de petita, la Cadja, intel·ligent com és, va mostrar una curiositat superior a la resta dels seus cosins i germans i probablement es va acostar a la zona on les dones cuinen, i potser fascinada pels estris que les dones adultes feien anar amb mestria, va mirar d’ajudar, potser probablement ho va fer molt bé,…

Algú va decidir per ella.

La Cadja no aniria mai a escola i seria ensinistrada com a cuinera.
La Cadja només té 11 anys i cada dia fa el mateix.
Mentre els seus germans i cosins van a classe ella prepara el menjar amb les dones grans. Aprèn a servir.
La Cadja no es canvia sovint de roba, no en té gaire. Fa anar el morter per moldre el blat de moro amb precisió d’autòmata. Raspa el peix per treure-li les escates. Carrega els bidons d’oli de palma per preparar els fregits.
Riu quan tota la casa és plena de gent.
La Cadja sempre té un somriure “ Ad yaraam”
Em pregunto que en pensa la Cadja de la vida.
Em pregunto que en pensa la Cadja quan arribem al seu poble tots els tubab,…

Algunes idees

Hi ha moments en que un se n'adona que hi ha força coses mal girbades, o mal estructurades.
Mai la veritat és pot reflectir en els bocins de mirall que són les nostres opinions, o les nostres valoracions. Mai ningú té la raó, però hi ha raons que semblen omplir més espai de sentit comú que d'altres.
Així doncs no és una bestiesa afirmar que;
1.El món en el que vivim genera més desigualtats socials ara que fa cent anys.
2.La petjada ecològica que deixem amb la nostra actitud envers el comerç, el consum, els viatges, les vacances, la moda, és totalment desproporcionada i ens condemna a haver d'inventar l'espai equivalent a tres planetes d'avui, cinc d'aquí a 10 anys i a saber cap el 2050 si tot el món visqués com nosaltres. Generem un promig d'un kg de deixalles per dia i per habitant a Espanya,... No cal ni parlar del que fan els nord-americans.
3.La nostra societat, on la competència diària per tenir i gastar diner, sembla que sigui l'únic sistema civilitzat possible i això, a part de ser totalment fals , és alhora una creença que està tan arrelada entre nosaltres que discutir-la sembla fal·laç.
4.La idea de progrés i creixement econòmic només se sustenta si entenem el principi d'equilibri en el que progrés d'una part d'un tot implica recés d'una altra part. Si ni som conscients del que vol dir que l'economia d'occident hagi de pujar un 2 ó un 3% cada any no podrem entendre les implicacions per al planeta que això té.

Tenemos frío

Tenemos frío, mucho frío.
La vuelta al invierno cuesta de encajar.
Parafraseando a algunos compañeros me atrevo a decir que queda atrás un mes entero en el que hemos sudado y reído. Hemos sufrido y hemos llorado. Hemos pensado, hemos reflexionado. Hemos trabajado mucho y nos hemos sentido a veces alegres, a veces decepcionados. A veces tristes, pero muchas veces plenos. Otras veces impotentes ante la fatalidad y esto hay que aceptarlo. Pero tenemos la oportunidad de quedarnos con lo mejor de esta aventura africana; su gente.
Hemos cruzado el desierto para llevar ayuda humanitaria a Maghama en Mauritania.
Hemos conducido días y días por carreteras inhóspitas para acercar dos mundos. Hemos viajado más de 8000 kilómetros para intentar devolver a la tierra de donde venimos parte de lo que le expoliamos. Intentamos cerrar un círculo infinito y aunque sabemos que no podemos concluirlo hacemos camino al andar.
Las voces burbujeantes de gentes como Amadou Kan, Babanja, Umar thiam, Aissata Wan, y tantos otros resuenan para siempre en nuestro interior. Su mirada expectante al vernos llegar no supera la visión de aceptación que tienen de la vida y de su realidad. Llegamos para ayudar sí, pero la existencia en esta zona subsahariana del Sahel es calmada, a veces resignada con la condición de pobreza pero siempre alegre, muy alegre.
La experiencia es un grado, dicen, y esta vez y pese a los contratiempos ,la concreción de los trabajos de ayuda ha sido más eficiente que en otras ocasiones. En esta expedición hemos tratado médicamente a 640 personas, hemos realizado 390 consultas dentales, hemos entregado y colocado 70 prótesis, hemos recogido de las calles y llevado al vertedero más de 22.000 Kg. de escombros de basura, hemos creado un huerto con energía solar y con agua de pozo.
Este huerto es un símbolo. No hubiera sido posible sin los medios técnicos de occidente, pero tampoco sin la ilusión africana,…¿Quién se puede imaginar a alguien en la Europa de hoy en día cavando un pozo a mano?. Allí lo han hecho. Es un pozo precioso del que brota el agua a unos 25 metros de profundidad. Se queda allí para dar vida, para probarles y probarnos que con un solo interruptor, de una manera limpia y eficiente podemos utilizar el “riego solar” para obtener una mejor alimentación. Que el consumo innecesario de agua y de energía es un lastre para todos. Que la optimización de los recursos es una necesidad global de verdad. Que sin compromiso personal nada puede realizarse.