Present i passat?

Com ja sabeu, tinc una ment malaltissa i obsessiva i això em porta a llocs, a espais, que potser ningú no entén però que , alhora, son d’una importància vital, i entenem l’expressió “importància vital” no com a una d’aquelles parelles que de fet adornen el nostre llenguatge com ara “imperiosa necessitat”, o “profunda convicció”, o “absoluta certesa”, o “mortal de necessitat” -tot i que aquí podríem considerar un trio , enlloc d’una parella-, o tantes i tantes d’altres que no fan més que empobrir el nostre ja malmès llenguatge i fer mediocres la majoria d’idees que intenten expressar, no. Quan Escric “importància vital” ho faig amb tot el pes de la paraula que puc, i sí , si voleu i per tal de ser conseqüents amb el meu pensament, esborraré d’aquest text, no!, millor encara, les guixaré per tal que quedi constància de la meva repulsa a aquestes maneres de fer tan predictibles, gregàries ,i gairebé humiliants per l’intel·lecte!.

Fet aquest aclariment passo a explicar-vos què és allò del que la seva importància és tal que en depèn la meva vida. Diuen que un és allò que fa, bé jo sé el que faig; penso i actuo en conseqüència. I aquestes, les conseqüències del meu pensament, són de tant en tant difícils d’aplicar en el mon en el que m’ha tocat viure.

Des de ben jove tinc tendència a menjar-me les ungles. No és que me les mengi per convicció, sinó per un acte gairebé reflex. Vaig començar a una edat primerenca i no he aconseguit aturar aquest impuls nerviós que em du a trobar gust i tranquil·litat en el fet de mossegar-me-les. Fumar, beure, follar , també son actes que responen a impulsos nerviosos i que donen un plaer momentani, puntual, concret, però que el transcórrer d’una quantitat petita de temps fa que esdevinguin màxims en una successió de cadenes muntanyoses on, un cop assolit el cim, ens precipitem cap a baix amb la mateixa celeritat amb la que hem pujat. Relaciono això amb la meva pulsió i us he de reconèixer que no em deixa plenament tranquil i assossegat mai, així que desprès de prou reflexions he trobat que estic davant d’una disjuntiva excloent, és a dir o aquest camí o l’altre, i en aquest cas un nega l’altre. Hi ha vegades en que un pot transitar temporalment per les dues ribes d’una oposició, o mantenir-se en un pla d’indefinició envers la vida. No és el cas. Jo només tinc 2 opcions; O me les deixo de menjar, o continuo fent-ho i aquesta proposició no admet confusions, del tipus “o sóc alt o tinc els ulls blaus”, o “o menjo o vaig al lavabo” o tantes i tantes d’altres en que un terme no té relació directa amb l’altra. Aquí es una proposició de contraris i enlloc de ser A o B , és més aviat A o no A.
Per tant el taulell de joc és diàfan com una llum matinera i el joc és clar, o deixo de menjar-me-les o no.
Només se m’acut un ,o potser dos motius per deixar de fer-ho. El primer que em ve a la ment és el funcional. La ma és un estri humà (jo diria que és l’estri humà més) important . Ja coneixeu el mite que diu que vam poder desenvolupar la intel·ligència perquè tenim el dit polze oposable, o el que és el mateix, que el podem creuar per davant de tota la ma i dur-lo fins a tocar l’extrem del dit petit. Per proximitat , si arribem al dit petit , també podem arribar a l’anular, al mig, a l’índex i a qualsevol punt de la part superior del palmell de la ma que ens proposem. Aquesta qualitat només la tenim els primats i per tant els humans que segons la teoria de l’evolució de les espècies estem emparentats amb ells . Això ens du a poder fer servir la nostra extremitat prènsil com una pinça per agafar coses i d’aquí al desenvolupament de la intel·ligència ja només hi ha un petit pas; el mico que quan agafa un pal és capaç de convertir-lo en arma per dominar el clan o la tribu esdevé més intel·ligent que la resta. Aquest mico armat és la primera fita de l’intel·lecte humà. A veure? Ho tornaré a escriure perquè la frase m’ha agradat ; Aquest mico armat és la primera fita de l’intel·lecte humà,… La relació amb el temps actual és tan òbvia que potser no cal comentar-la. Potser només puntualitzar i escriure que actualment hi ha fites de l’intel·lecte humà bastant superiors en complexitat però que alhora els micos armats continuen dominant les tribus, els clans, els països o les guerres que ells mateixos instiguen i provoquen.
Tornant a la meva ma crec que en aquesta era en la que visc, la meva eina prènsil ja no ha de desenvolupar la funció de pinça fèrria d’una manera tan imprescindible com ho va haver de fer el meu avantpassat mico. De fet , quan em menjo les ungles i retallo mica en mica la superfície nacarada que corona els meus dits perdo un suport físic perquè aquests puguin actuar amb la força pròpia de l’eina que van ser. Assumeixo que la meva eina que es la meva pròpia ma tingui un dèficit de força degut al meu vici. No passa rés, no m’he de penjar dels arbres per sobreviure, i tampoc he de caçar amb les meves mans. Tota la tecnologia actual prescindeix d’una ungla, i ha esdevingut una protuberància sense sentit en el nostre cos
L’altra punt a tenir en compte és l’estètic, el , què diran? La sensació d’atraure les mirades cada cop que faci servir en públic les meves mans, la llambregada reprovadora de la peixatera quan li acosto la ma per donar-li el preu de la peça, el rictus de fàstic amb que el quiosquer sé que m’obsequiarà a partir d’ara, la reticència a ser saludat amb una encaixada pels que ja em coneixen o l’estupor d’aquells nou-coneguts que quan vegin les meves mans tinguin un esglai difícilment reprimible,… Què voleu que us digui?. Com més gran és la distància entre un i el seu entorn més fàcil és despendre’s del que és accessori .
Bé doncs , fetes aquestes reflexions faig un retall argumental dins meu i em ve a la memòria la Primera Llei de Newton, o el Principi de Galileu que diu així:“Tot cos lliure , sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment , ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme”. Penso en mi mateix. Sempre m’he menjat les ungles d’una manera mecànica. L’acte en si no representa per a mi cap esforç, és el meu estat natural. Aturar aquest inèrcia meva requeriria d’una força externa ja que per mi mateix , si em deixo en repòs i em relaxo , no trobo res més plaent que dur-me els dits cap a la boca. El meu estat de moviment rectilini uniforme sempre ha estat aquest , i fer-ho no ha suposat cap patiment, esforç, o plany, ans al contrari ,el patiment és aquesta tendència a intentar aturar el que em surt de dins, i que si no trobo plena satisfacció és per aquest encasellament vital en el que ens trobem en la societat en que ens ha tocat figurar. No és tan el què diran sinó els segles i segles de convivència gregària cap a la resta de l’espècie, que deu conformar dins d’un mateix un no-sé-què de culpabilitat genètica quan fem quelcom de diferent , quelcom de personal. Passo després a la Tercera Llei de Newton que fent servir la seva expressió més col·loquial resumeixo amb un “Tota acció comporta una reacció”. Penso ens les reaccions que provocaria en mi una acció directa que em fes abandonar la meva pulsió… Fora terrible!.¿ Sentir-me obligat a fer, o millor, a no fer allò que un vol?. Quina energia desencadenaria dins meu tal que empenyeria per tal de contrarestar l’efecte de la força que m’obligues a aturar la meva ma?Com diu aquell “No , gràcies!” . Així, i gràcies en Newton veig que no he d’oposar forces contràries a les inèrcies amb les que visc i per tant concloc que he de continuar mossegant-me les ungles si així ho vull jo mateix i cap reflexió posterior o cap intromissió externa m’ha de desviar del meu camí.
Hi ha un tret de la meva personalitat que encara no us he fet públic. Sóc molt perfeccionista i quan he de fer una cosa, la que sigui, sempre intento superar les meves pròpies fites. Així que em decideixo a ser el millor menjant-me les ungles. De fet ja fa dies que hi estic posat de totes totes, i el que us he escrit abans és un fals present, un recurs retòric, o literari si voleu, per mantenir la tensió narrativa. Literàriament sempre m’és més interessant el present que el passat, ja que si ,narrativament , el meu narrador (jo en aquest cas) escriu en passat podeu deduir que tard o d’hora ha d’arribar al present en el que escriu , i així , i deixant a banda les sorpreses argumentals que l’escriptor (també jo en aquest cas) pugui introduir, no pot haver-hi sorpresa en la línia temporal de la història. Si escric en present no podeu saber mai què ofereix el futur del narrador, i faig vàlida aquella sentència machadina que molts han adoptat com a màxima vital i que diu “caminante no hay camino, se hace camino al andar,…”. Així que escric en present i vosaltres,els que llegiu, no podeu saber si és un present real o no però això no afecta al fil del que us estic narrant.
Ara faré un tall en la narració per explicar-vos que fa quinze dies vaig començar a projectar el meu pla (així veieu com he fet servir el fals present al començament d’aquest conte), vaig anar a la farmàcia i em vaig comprar 24 paquets de cotó fluix i altres tants de gases esterilitzants, un parell d’ampolles d’alcohol etílic, i amb tot l’arsenal em vaig disposar a acometre el que prèviament havia preconcebut com a línia d’acció. Vaig començar per l’ungla del dit petit de la ma esquerra. Me la vaig rosegar amb dedicació quasi espartana, militar. Vaig sentir molt el dolor, no al començament quan anava roent la vora amb la pell, però quan vaig haver de mossegar per tal de separar la carn de la resta de l’ungla vaig, com aquell que diu, notar una fiblada que em va travessar la ma, el braç, el pit i va anar a morir com una petita però potent descàrrega elèctrica al bell centre del cor. La sang em rajava per la ma però no vaig defallir, vaig acabar d’arrencar-me l’últim bocí una hora i tretze minuts exactament després que vaig començar. Panteixant vaig aplicar-m’hi alcohol per desinfectar-me possibles ferides , tot i que tractant-se de la meva ma havia anat amb prou cura de fer-me el menor dany possible, i després de donar-me uns petits tocs amb el cotó fluix vaig procedir a embenar-me el dit petit de la ma esquerra.
Vaig repetir l’operació amb cada dit fins deixar-me la ma esquerra ben neta d’ungles.
Fixeu-vos amb el que us he escrit abans. He escrit aquest últim paràgraf en passat i tot i que la història us pugui semblar més o menys atraient la tensió argumental no depèn de la línia temporal sinó de l’habilitat retòrica del narrador. Així i per molt mal parat que m’imagineu amb la ma esquerra tocada amb cinc dits embenats vosaltres sabeu que, d’una manera o d’una altra, he arribat a aquest present ,fals o real, en que us escric “ara”. És a dir que la història que us explico ha de dur necessàriament cap el punt on jo sóc ara.
I ara sóc aquí, a punt de començar amb la ma dreta. He deixat passar uns dies perquè em cicatritzessin les ferides que em vaig fer als dits de la ma esquerra. Vaig patir molt els primers dies sense les meves ungles. Qualsevol cosa que intentava agafar es convertia en un eixam tardorenc atacant els cims dels meus dits . Una cosa però he aconseguit, ja no tinc la pulsió de mossegar-me les ungles de la ma esquerra. Simplement no existeixen. I heus aquí que fent camí he trobat aquella solució màgica que anhelava. Lliurar-me de la pulsió sense haver de renunciar a ella . Fondre desig amb la més carnal de les realitats. Un ha d’acabar allò que un cop comença, així que el camí és prou clar, ara més que abans, començo amb la ma dreta.
No sabeu , però, si aquest present és el real o un altre joc literari d’aquests que tant m’agraden. Puc estar escrivint, com us he explicat al paràgraf anterior, amb la meva única mà útil, a l’esquerra tinc tots els dits embenats , o pot ser que ho estigui fent tranquil·lament amb les 2 mans sanes i els dits passejant per sobre del teclat negre. Pot ser que tot sigui un exercici retòric en el que intento expressar les sensacions d’una ment malaltissa i obsessiva però que alhora té llampecs de clarividència en moments puntuals. Puc ser de veritat o ser un personatge, però el que queda són les expressions correctes. Pot ser que aquest conte només sigui un pretexte per deixar anar caient pensaments com que una pulsió lligada a una realitat només té dos camins, però tots dos acaben en un final. La força que cal per lluitar-hi en contra la podem implementar cada dia en el nostre interior i si no ho féssim així el dispendi de força per arrencar la pulsió de cop és igual a la suma de l’esforç de repressió dels dies que trigaríem en lluitar-hi en contra fins a oblidar-la completament.
O podria ser que hagués passat prou temps i ja m’hagués recuperat del dolor que m’hagueren provocat les ferides , les de les dues mans, ja que també he acabat arrencant-me les de la ma dreta . En aquest cas la velocitat amb la que escric sempre serà molt més alta que en el primer supòsit i això fa que els meus pensaments puguin fluir des de el meu cervell , travessar el meu sistema nerviós , i connectar finalment amb els extrems en forma de llaga en que s’han convertit el que abans anomenava puntes de dit. He après també a conviure amb els meus veïns i, més que per estalviar-me el seu rebuig cap a les meves mans nues , em poso ungles postisses per estalviar-los una sensació que no els és agradable. Ara sóc plenament lliure. He pogut viure sense repressions tot i que sense elles el nivell de responsabilitat envers un mateix augmenta de manera exponencial. La coherència és un fil que talla el món en dos cada cop que ens preguntem “com”. A més preguntes més talls.
Quina de les tres opcions creieu que estic vivint?

CONQUERIM SATURN

La setmana vinent acabré les mescles. Avanço la lletra. Ja hi cant ala Mirèia,... Espectacular!

l'agència m'ha donat el casc
un escafandre boreal
comandant vagi a buscar
un nou món per habitar

Ja no queda a la Terra
ni una flor per ensumar
tot és ple de plàstic
i l'aigua és un fàstic

Ja sortim, ja veig la llum
posem rumb cap a Saturn
Saturnins vinc en so de pau
no faig la guerra si no em deixeu

oooooooh!

L'agència m'ha posat a la nau
l'arsenal termonuclear
he de fer que n'aprenguin
que amb mi no es juga

Els humans podeu venir
ja no queda per aquí
ni un trosset de Saturní
que es pugui trobar bé,...

ooooooh!

PER FI HE ACABAT DE MESCLAR-LA,...

LA PUTA DEL GALLINER.

És una primera maqueta. Tinc una versió una mica diferent de la lletra. Potser quan gravi la versió amb les veus femenines canvio una miqueta. De moment ja m'agrada.



SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER
QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.

EM CAUS SEMPRE BÉ

QUAN ELS FAMOSOS SON DEIXALLES
I NINGÚ CONEIX EL NOM D’UN
FÍSIC NUCLEAR

QUAN UN METGE RECEPTA PER DINERS
I EL MÓN S’ATURA PER VEURE
CORRER EN RAIKKONEN

SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER
QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.

ET CAIC SEMPRE BÉ.

SI NO VAS AMB COMPTE VE EL SERGENT
DELS CORS SOLITARIS UN COP MÉS
TRUCAREM A LA KARMA POLICE

QUAN LA CIÈNCIA ÉS INDIFERENT
I T’ENCANTA EL QUE ÉS PLANER
QUAN UNA IDEA NO VAL
MÉS QUE UN PLAT D’ARRÒS

SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER
QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.

BASE 2

La peça ara sona acabada.

VULL MENJAR!

Deixa caure la seva mirada sobre la lluna mentre pensa en el dia que acaba de deixar enrere. Des que les primeres llums d l'albada han començat a donar caliu a la terra fins que la negror sembla que ho emmara tot, cap aliment ha arribat al seu estómac , que gruny incessant. Aquest exercici (el de poca o nul.la alimentació) ha donat al seu cos unes característiques horroroses, grotesques, simiesques. Ha vist com perdia cabells del seu cap, i com les seves carns s'anaven esvaint, deixant entreveure uns ossos dèbils,menuts, fràgils.Una petita panxa impedeix que pugui veure els seus peus, bruts i petits, i entumits per l'hàbit de caminar descalç. La vista es comença a ennuvolar i els sons que abans percebia amb claredat es comencen a fondre. Les seves cames no el sostenen i cau. El cos no aguanta més i quelcom en el seu interior es trenca,..
El silenci que es fa és trencat només pel plor d'una mare sense consol.

EPÍLEG AL CONTE DEL MONSTRE

(per a ser llegit després del conte "hauria de ser un conte de tolerància")

Epíleg.


Continuo al vagó.

El Monstre s’ha ajagut atemorit de les pedres.

Recordo un llibre que va ser escrit el 1959 . En la seva versió castellana es titula “LA DOBLE HÉLICE”. Un llibre deliciós en molts aspectes. La societat benestant anglesa de la primera meitat del segle XX, la recerca científica, la carrera per ser els primers...

Els autors un anglès i un americà estudiant a Òxford. Francis Crick i James Watson. Van rebre el premi Nobel de medicina el 1962 juntament amb Maurice Wilkins.

Hom pensa que un premi Nobel de ciència és algú que compren la vida una mica més enllà del que ho podem fer els que ens dediquem a tasques no tan intel•lectuals.

Recordo una Contra en que van publicar una entrevista al gran Premi Nobel, en James Watson en que reafirmava unes declaracions fetes al Sunday Times en que deia
que es pessimista sobre l’África perquè les polítiques occidentals es basen en la creença de que "la inteligencia de los africanos es como la nuestra, algo que contradicen todas las pruebas efectuadas".
I afegeix :
"las capacidades intelectuales de pueblos separados en su evolución han tenido que evolucionar de modo idéntico". "El querer considerar un poder igual de la razón como una herencia común de la humanidad no basta para que sea así".

Llavors puc entendre-ho tot.

Si un premi Nobel de medicina, el descobridor de la seqüència de l’ADN, un escriptor i investigador brillant és capaç d’afirmar en una entrevista pública frases d’aquesta càrrega, que en podem esperar de la resta?

Només pedrades

Em preparo a combatre-les

Em dic Alí

MUNTATGE DEL SAPIENS PER QUI NO L'HAGI VIST...

HAURIA DE SER UN CONTE DE TOLERÀNCIA

Aquest cop és un conte ben i ben curt. És el conte que hom vol escriure i mai no surt. És el conte que puc escriure en un trajecte de tren de rodalies entre Barcelona i Vilassar de Mar al Maresme.
Senzillament deixar anar els dits sobre el teclat negre del Mac mentre escolto en James Iha al IPod. “Propera parada Sant Adrià de Besos” diu una veu metàl·lica de dona

I miro.

Miro la gent que m’envolta.

Sempre ha estat una bona disciplina alhora d’escriure; mirar el que ens és proper , i escoltar el que ens envolta.

Paro l’IPod. No em puc concentrar si en James canta allò de “You got to be strong now”. “Propera parada Montgat” sento dir-li de nou al robot amb veu de dona

Un senyor al llindar de la seixantena fa un Sudoku del diari gratuït QUE, i la del meu costat em mira com si fos una raresa estar escrivint ara mateix. Ella llegeix el METRO. Un noi magribí amb samarreta vermella d’Adidas i pantalons tipus Carrefour també està pendent de les meves llambregades curtes i rases , i dos pàmfiles adolescents rere meu xerren com a lloros intentant atraure l’atenció de tothom del vagó amb les seves confidències entre ingènues i estúpides.

El tren s’atura, sembla que hi ha hagut una avaria.

Deu ser de veritat , no només s’ha aturat sinó que els motors han quedat en silenci. Sembla que el vagó s’ompli del no-res. És una sensació força estranya ser a dins d’un vagó sense sentir cap soroll de maquinària. És un moment erroni en el nostre cervell. Hi ha alguna cosa fora de lloc.

De cop però, els motors s’engeguen alhora que la llum desapareix un instant per tornar immediatament amb el sotrac de la màquina posant-se novament en moviment.

I el que és imprevist té lloc sempre com el seu nom indica, quan un no s’ho espera.

Aquí i ara està passant el Imprevist.

El terra del tren s’ha obert de cop; un esvoranc prou gran com per que una persona adulta hi caigui i s’hi perdi. L’home del Sudoku ha deixat de fer falses matemàtiques i les pàmfiles adolescents han deixat anar un xisclet . Miro les cares de la resta de la gent i tothom està astorat. Ningú se’n sap avenir. Jo no deixo d’escriure.

Un home amb ulleres , camisa blau cel i armilla blau marí pren la iniciativa i intenta deturar el tren amb l’STOP de seguretat, uns quant s’hi oposen , però la possible discussió acaba quan l’home de blau actua i estira la manilla de frenada de seguretat.

Frenada impactant. Uns quants cauen per terra, molts deixen anar algun crit sord. Jo mateix he d’agafar fortament la consola del portàtil per què no se’m caigui de les cames cap a terra. Una certa sensació de caos regna dins el vagó de tren.

Ho estic veient en directe.

Unes mans que precedeixen un rostre fabulós fan la seva fantasmagòrica aparició des de dins de l’esvoranc. Una realitat impossible però alhora visible per a tots els que anem en aquest vagó s’alça des del forat Imprevist amb la lentitud pròpia d’aquells que no han de fer grans moviments per fer palesa la seva presència.

No puc parar d’escriure.

Els crits de terror dels ocupants del vagó van acompanyats d’una fugida cap a les portes que duen als vagons contigus i del soroll de carreres per poder fugir del Monstre.

Deixeu-me que us el descrigui.

És alt, sembla més alt que jo mateix. Té dos braços que semblen preparats per suportar un pes proporcional al del seu cos i una cara que com aquell que diu és un reflex de l’ànima que projecta. La seva mirada vaga perduda escombrant el vagó ara cap a la dreta ara cap a l’esquerra. Les seves robes son ben estrambòtiques i el color de la seva pell té un to un pèl més enfosquit que el meu. Per la seva actitud dedueixo que té gana,...

M’he quedat sol dins del vagó. La gent ha aconseguit fugir cap enfora, cap a les vies. Intenten veure què passarà a partir d’ara. Els miro rere els vidres, cares i cares d’esglai i de fàstic. Tinc temps per tornar a repassar els rostres que em miren des del seus llocs estalvis, una noia pèl-roja no pot parar de gesticular nerviosament indicant-me que m’aixequi i intenti allunyar-me del Monstre. Un nen que no deu tenir més de 7 anys mira sense entendre , l’home de blau sembla que intenta ordenar a la gent que envolta el vagó què ha de fer. N’hi ha que sembla que li fan cas i els veig ajupir-se a recollir no se què del sòl prop de les vies. Miro els rostres i detecto el del noi magribí, també en veig un d’un home negre, i un d’una ètnia asiàtica que no aconsegueixo identificar.

Que n’és d’estrany! . Tots aquests tres rostres tenen no sé què en comú amb el d’aquest monstre que ha aparegut d’una manera imprevista i que a partir d’ara sembla que ens marcarà les nostres vides amb la seva presència infernal. De fet, si me’l paro a mirar detingudament veig que els seus trets són sospitosament similars als meus , i inclús als de la majoria de la gent que ens mira rera les finestres del tren.

L’impacte d’un tros de roc de granit esquerdant un dels vidres de la finestra posterior al Monstre em treu de les meves reflexions i entenc que l’home ’home de blau ha imposat la seva autoritat. Una part de la massa de la gent ,ara convertida en els seus soldats, comença a apedregar el vagó amb els rocs de la via fèrria.

Miro el Monstre, no sap què fer. Em torna la mirada mentre les pedres esberlen els vidres del vagó.

QUANT COBREN ELS DIARIS PER PUBLICAR ANUNCIS DE PROSTITUCIÓ A LES PLANES DE CONTACTES?

GUIRIS, PUTES , BARÇA.

1 D’ABRIL D’AQUEST DOS-MIL-VUIT

TITULARS DE SEQUERA I TRIPARTIT

ADN CONTRA ELS VIOLADORS

I ELS HUMANS

MATEN ELS MAMUTS

 

GUIRIS , PLATJA

I LA BOSSA QUE US ROBEM

PUTES, BARÇA,...

JA NO SABEM ON ANEM,...

 

NOUS CONTACTES DE VUELING I CLICKAIR

I A HAWAI  JUTJARAN EL “LARGE HADRON COLLIDER”

PACO MORÁN. ZARA FARÀ UTERQÜE

I  L’IBEX TANCA A 13.269

 

GUIRIS, PLATJA

I LA BOSSA QUE US ROBEM

PUTES, BARÇA,...

JA NO SABEM ON ANEM

 

GUIRIS, PLATJA

LA MADONNA I ELS U2

PUTES, BARÇA

RODOREDA I ANTÒNIA FONT,...

Encara estic acabant la música d'aquesta

EINSTEIN SÚPER BAIX

 

QUAN LA TERRA JA NO POT ESPERAR MÉS

QUAN ELS ARBRES JA NO PODEN NETEJAR RÉS MÉS

QUAN LES ARMES FAN QUE NO PUGUI ESPERAR RÉS MÉS

D’AQUESTA MEVA RAÇA, QUE SEMPRE VA AL REVÉS

 

QUAN EL MÓN ES TORNA BOIG PER EL CONSUM

I EL CONSUM ÉS UNA TACA DINS DE TU

L’ENERGIA ÉS IGUAL

AL PRODUCTE DE LES MASSES

QUE EINSTEIN MULTIPLICA

PEL QUADRAT DE LA VELOCITAT

D’AQUESTA LLUM

 

AMB UNA FOTO PUC VIATJAR EN EL TEMPS

PERÒ AQUEST TEMPS ÉS PLE D’IMATGES DE SOLDATS

UNIFORMES DESAFIANT LA GRAVETAT

DE CRIMS EN NOMS DE PÀTRIES, DEUS , O DIGNITATS

 

QUAN LA CIÈNCIA DEIXA EL MÓN INDIFERENT

I LA GENT PERD EL TEMPS CREIENT EN AQUESTS VIDENTS

L’ENERGIA ÉS IGUAL

AL PRODUCTE DE LES MASSES

QUE EINSTEIN MULTIPLICA

PEL QUADRAT DE LA VELOCITAT

D’AQUESTA LLUM

 

La puta del galliner,...

PARAIGÜES

 

SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER

QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.

EM CAUS SEMPRE BÉ

 

QUAN ELS FAMOSOS SON DEIXALLES

I NINGÚ CONEIX EL NOM D’UN

FÍSIC NUCLEAR

QUAN UN METGE RECEPTA PER DINERS

I EL MÓN S’ATURA PER VEURE

CÓRRER EN RAIKKONEN

 

SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER

QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.

ET CAIC SEMPRE BÉ.

 

SI NO VAS AMB COMPTE VE EL SERGENT

DELS CORS SOLITARIS UN COP MÉS

TRUCAREM A LA KARMA POLICE

 

QUAN LA CIÈNCIA ÉS INDIFERENT

I T’ENCANTA EL QUE ÉS PLANER

QUAN UNA IDEA NO VAL

MÉS QUE UN PLAT D’ARRÒS

SÓC LA PUTA D’AQUEST GALLINER

QUE PER 4 CÈNTIMS EM CAUS BÉ.

 

 

 

 

Base per a un amic

No li he posat lletra , i la vull treballar una mica més

La primera queixa

MADUIXES

VEIG UNA MUNTANYE SECA
ON NO HI CREIX
NI UN PETIT BRI DE GESPA

BAIXEM A LA PLATJA
PER BANYAR-NOS
UN DISSABTE AL VESPRE

PERÒ L’ARENA JA NO HI ÉS
ÉS PLE D’APARTAMENTS
DE LLEURE

PER 4 FILLS DE PUTA
QUE DISFRUTEN
ENSENYANT QUIN COTXE TENEN

BMW,BMW,BMW,BMW
PORSCHE CAYENNE, PORSCHE CAYENNE,…


QUÈ FAREM QUAN TOTS ELS ARBRES
DEIXEN DE DONAR-NOS AIRE

IQUAN TOTA L’AIGUA
REGUI ELS CAMPS DE GOLF
ÓN N’HI HAURÀ PER BEURE’N?

BMW,BMW,BMW,BMW
PORSCHE CAYENNE, PORSCHE CAYENNE,…

LEXUS, HUMMER, PORSCHE I TOUAREG
LEXUS, HUMMER, PORSCHE I TOUAREG

Una història de Barcelona

DESEMMASCARAR UN ENGALIPADOR

No és que m’haguera agradat que en Kafka no hagués escrit un conte tan meravellós com el “desemmascarement d’un engalipador”, no us confongueu. Sí que és cert però que quan un autor , i un autor com Kafka en aquest cas, ha escrit la mateixa història que un vol escriure venen al cap dues consideracions a tenir ben en compte.

 

La primera te a veure amb el funcionament del propi cervell i la suposada capacitat d’un mateix per crear qualsevol cosa del no-res. Puc creure que mai se m’hagués passat pel cap la idea de l’engalipador si abans no hagués estat escrita pel Txec. Dit això , puc estar-ne realment segur?. Puc afirmar que en el cas que no hagués llegit “Narracions” i les hagués assaborit com vaig fer-ho no m’apassionaria igualment la idea de posar per escrit la manera de descobrir-ne el màxim possible d’aquests que ens envolten?. La resposta és No. No n’estic pas segur i no calen més explicacions...

 

La segona deriva de la primera i m’explica a mi mateix el desvergonyiment que em predisposa a intentar desemmascarar-ne com a més millor a través de l’escriptura i en forma d’aquest comte breu. Allunyo de mi qualsevol temor de ser pres com un llunàtic que plagia Kafka i em disposo a explicar-vos els trets que defineixen inequívocament aquesta espècie de plaga que ens assota.

 

Molt més sovint del que us penseu els veureu passejar-se impunement per la ciutat en actitud quasi provocadora si no fos perquè els convé salvar un mínim les aparences i no ser descoberts a les primeres de canvi. Sí , ja en saben d’amagar-se ja!. Però no defalliu, la mirada sempre els delata. Podeu fixar-vos en com aparten els ulls quan se’ls mira amb atenció. No poden mantenir la seva disfressa molt de temps quan un expert desemmascarador si posa de debò.

Un  altra manera de saber distingir-ne uns d’altres és fitar la manera que tenen tan pròpia de caminar. Atureu-vos a mirar com en les seves passejades barcelonines posen un peu davant de l’altre, com flexionen els genolls i fan que aquella gambada esdevingui un tic-tac propi, flegmàtic, i orgullós. Com mouen els braços per tal de dur el compàs en l’acte de desplaçar-se i això els fa transparents a la meva inquisitiva mirada. Els seus culs i com els balancegen pel Passeig de Gràcia també és un clar indicador dels éssers que estic intentant deixar al descobert.

Potser trobareu més plaent intentar-ho ensumant-los. No cal que us hi acosteu massa. Si agafeu el metro a qualsevol hora del matí trobareu aquell baf tan característic quan s’obren les portes. Els encanta aquesta olor d’alè de cafè amb llet matiner i  els cabells pentinats però sense haver passat abans pel filtre de la dutxa. És aquesta barreja olfactiva la que us ha de dirigir cap a qualsevol d’ells sense cap mena de dubte. També hi trobareu  un rastre si sou capaços de seguir el flaire que deixen anar les seves aixelles. Alguns intenten cobrir-ho amb tot el ventall de desodorants que el mercat etern en el que vivim posa a la seva disposició sembla que per tal de confondre la tasca de despullar-ne com més millor.

Fa força temps que m’hi dedico i de tots els mètodes que he anat desenvolupant amb el pas del temps en tinc dos que son els meus preferits, diguem-ne els predilectes.

És clar que si us els escric deixaran de pertànyer-me i seran de domini públic però, què hi fa! Quan he començat a escriure aquest breu sabia que tard o d’hora arribaria aquest moment. És el moment que he esperat i la força que m’impulsa a escriure i deixar al descobert totes aquestes criatures és el que dona sentit a aquest text des del seu inici , en la concepció, a el seu final passant lògicament pel procés d’escriptura.

El primer cop que vaig ser conscient que havia trobat una fórmula magistral va ser , com acostuma a passar a la vida amb les coses importants, de pura casualitat. Estava sopant en un restaurant Tailandès, fruint de l’elaboració dels plats quan com un cop de puny a la boca de l’esòfag la imatge d’un engalipador a la taula del costat em colpí poderosament. Tot l’acte de menjar el posava al descobert als meus ulls clarament. Com agafava els coberts!, però sobretot, com es duia el menjar a la boca i com el mastegava!, era repugnant. De vegades ho feia amb la boca tancada i de vegades entreobria els llavis però tan era, la seva condició era palesa ja. Mai més oblidaré aquell dia i des de llavors ha estat un mètode infal·lible per saber qui és qui en un bar, restaurant o inclús als àpats familiars o d’amics. Fixeu-vos com mengen i els descobrireu!.

El segon cop em va passar dins del cotxe, en un embús. Imagineu-vos la meva sorpresa quan en vaig descobrir un d’ells que es ficava insistentment el dit al nas!. No vaig poder fer més que sorprendre’m per la seva semblança a qualsevol de nosaltres. La mateixa mirada fixa al davant, el dit dins la fossa, però el gir del dit fou la clau. Un gest propi que deixa de ser-ho quan ho fa un d’ells, tots ho fan igual, fixeu-vos-hi!

 

No tinc més mètodes , de moment, per tal d’encalçar-los, però no us preocupeu. Amb els que us he escrit anteriorment, i els nous que  de ben segur anirem trobant entre tots, espero poder desemmascarar-ne un bon grapat.

 

De fet estic acabant d’escriure aquest breu a la terrassa del Zurich,  i se m’acosta el cambrer.

 

-       Què vol prendre? -  Em deixa anar amb un to de veu que , no sé, no sé,...

-       Un aigua amb gas si us plau  - Responc intentant que les meves sospites no l’alertin abans d’hora.

 

L’escanejo de dalt a baix, ja ho he fet quan s’atansava per atendre’m. Dissimula i fa com  si tingués molta feina controlant els clients de la terrassa, però no, jo sé que evita mirar-me per tal que no el desemmascari. Abans he dubtat, ara però que s’allunya en començo a estar segur. Mira-te’l com camina! Tic-tac, tic-tac.

Em porta l’aigua amb gas

 

-       1,95 si us plau – Em diu amb to ben amable. Es creu que s’escapolirà aquest engalipador...

-       Tingui – Li dic mentre em trec una moneda de la butxaca.

 

Quan la pren  i em torna el canvi – Quedi-se’l – li espetego - noto que tot i que va ben net i polit aquest matí no s’ha dutxat.

Ja no en tinc cap dubte. És un d’ells, un dels grossos,i l’he descobert sense haver de fer servir cap dels dos mètodes predilectes!. M’he de preparar per desemmascarar-lo. M’aixeco, veig la gentada que puja Rambla amunt, els veig caminar a tots, n ‘hi ha molts que mouen les braços tan sospitosament,... N’hi ha un que fa burilles i tot! No sé si podré amb tots alhora. Deixo d’escriure, vaig a buscar reforços.

UNA QUEIXA MÉS D'AQUEST MÓN QUE ENS HA TOCAT VIURE

MENTIDER

ETS UN FILL DE PUTA MENTIDER

AMB AQUESTA CARA DE LLORER

KAFKA EM VA EXPLICAR QUI ETS

TU NO HO SAPS PERQUÈ NO LLEGEIXES.

TROBA-HO AMB LA NAOMI KLEIN

JA NO EM CAL UN LOGO PER SABER

QUE NO VALS RÉS

AI,AI MAI MÉS,

Un bon dia un fill de puta

Es va trobar la regidora

La que menja i la que plora

I la que pensa que aleshores,...

Tota aquesta gent de dretes

I que ens deixin les cantonades ben netes

I ben netes

Tota aquesta gent que pensa

Que el país és cosa seva

I que la gent que ve de fora

Ens ha de recollir les peres

I que ens ha de netejar la merda

I quina merda

La teva ,

La meva

La seva

ON ENS HEM DEIXAT EL CONEIXEMENT

QUE ENS FA CAURE I CREURE QUE NO SOM RÉS ?

NO CAL QUE ET POSI CARES PER SABER

A QUI ESCRIC AQUEST “PANFLET”

A UNS MILHOMES

I A UNES CABRONES

QUE NO VALEN RÉS

AI, AI MAI MÉS

Ets un fill de puta,

Sou uns fills de puta,

Ets un fill de puta

Sou uns fills de puta

Ets un fill de puta

Un altre per demà,...

 

Un conte,...

Tinc una ment malaltissa i obsessiva i això fa que els mots se m’adhereixin com si fossin lapes, un mol·lusc a la roca, o una rèmora a un tauró. I tot i que em passa amb tota mena de paraules hi ha topònims de les meves lectures de joventut que deixaren empremta en els meus records i que tenen un pes específic en la meva obsessió lèxica, topònims que evoquen antigues aventures i personatges mítics, de grans escriptors d’històries alhora mítiques, i si més no, mítiques per a un. Posem per cas “Baltimore” a l’estat de Maryland als Estats units. Aquest nom ve estretament lligat al d’en Barbicane, president del Gun-Club i principal impulsor en l’estrafolària empresa de construir el fabulós canó enterrat per dur-lo a ell mateix a la lluna, juntament amb el Capità Nichols i en Martin Ardan. Crec que la construcció del canó i les cabòries de balística és un dels episodis que recordo amb més força d’aquells temps en que la infantesa començava a quedar enrere.

Noms que porten a altres noms com si fossin una conseqüència inevitable d’un perfecte raonament lògic i així quan passejo per Barcelona i passo davant d’un Kentucky Fried Chicken , obvio el pollastre fregit i faig l’analogia de fals acrònim d’entendre “Nantucket” , amb el trasbals emocional que representa per a mi. Passen de cop en Ismael, en Quiqueg, i l’Achab reblant amb un mall la moneda d’una onza d’or espanyol de setze dòlars al pal major del Pequod . No me n’oblido del nom del primer oficial de l’Achab, l’Starbuck, però el fet també obsessiu de relacionar qualsevol nom amb qualsevol record literari és una altra història que prometo posar per escrit tan aviat pugui però que per aquestes línies que us escric no val el fet de casar la franquícia de cafeteries nord-americanes amb el primer oficial. O la tanmateix recorrent “Brístol” em du a enrolar-me de nou a bord de la Hispaniola i deixar enrere l’”Almirall Benbow” amb en Hawkins en Trelawney i el fascinant John Silver rumb l’Illa de la Tortuga a la recerca del tresor d’en Flint, que de ben segur encara amaga en Ben Gumm.

Potser un dels meus predilectes és “Calais”. Cada dia veient-lo en aquell mapa d’Europa penjat a la paret i al costat de la pissarra mentre va durar l’EGB. Bé, no tota perquè els meus pares em van canviar d’escola entre quart i cinquè, i per tant només vaig veure aquell mapa 4 anys, però en aquelles edats 4 anys és una eternitat i tot i que no vaig llegir el duel (o l’assassinat ) del comte anglès a mans del gascó a l’esmentat port de “Calais” per tal d’embarcar-se rumb Portsmouth i salvar així el tancament de fronteres decretat per s’eminència fins que vaig arribar a vuitè i tenia uns 12 anys, el record és una cosa capritxosa i per a mi el nom del port de l’alta Bretanya francesa llegit a classe està lligat a tota la meva EGB, Qué hi farem!.

Un dels problemes més grans a que em trobo acarat és quan conduint pel Nord llegeixo en Euskera el nom de Bilbao: “Bilbo” , o quan el sento en els informatius radiofònics o televisius. “Bilbo”, Què puc fer?. Rés més que restar i deixar que la multitud de personatges de la Terra Mitja desfilin un per un amb totes les seves càrregues, relats i vivències. M’estendria massa si deixés la meva memòria governar les meves emocions i els meus dits transcriguessin el flux mental al teclat i veiés a la pantalla (com ho faig ara) els noms de Gàndalf, Ori, Nori, Thorin i Smaug amb tota la colla de criatures com trasgs, trolls, gegants i en Gollum i més tard de nou en Gàndalf, Aragorn, Frodo, Sam i tota la resta de la companyia en el seu viatge sense esperança des de Rivendell cap el Regne de Mordor. L’intent de pas pel Caradras i el pas real per Mòria, L’estança a Lòrien, les batalles a l’abisme de Helm i a Minas Tirith. Noms com Orthanc, Gorgoroth , Mines Morgul i els Nazgul estan estretament lligats a “Bilbo” tan com aquelles paraules que escrites en caràcters èlfics però en llengua orca deien així “ash nazg durbatuluk, ash nazg grimbatul, ash nazg trhakatuluk ad burzum ishi krimpatul”

Descanso, poso un disc, Vespertine, any 2001. Tinc tendència a llegir tot el que cau a les meves mans; els tubs de pasta de dents, mentre me les raspallo assegut al lavabo, les etiquetes de les ampolles plàstiques, cosa que m’ha fet conèixer al més il·lustre laboratori analític químic per a aigües embotellades; El del Dr. Oliver Rodés. Els llistats de responsables d’àrea a les capçaleres de les pàgines editorials dels diaris, els ISBN i el Dipòsit Legal a les primeres pàgines dels llibres, i les caràtules dels discs (encara els hi dic així tot i que el seu format sigui el C.D.) que encara comprem o vam comprar abans de tenir la banda ampla a casa... Sona “It’s not up to you” , dono la volta a la capsa del C.D. i llegeixo “the copiright in this sound recording is owned by Björk Overseas Ltd under liscense to One Indian Records and is exclusively licensed to Polydor Ltd, a Universal Music company for the world excluding the UK, North America and Iceland....” Una fogonada, “Islàndia” i el nom al que va quedar lligat per sempre més la seva capital Reijkavik, un lloc amb un aire tel·lúric; el cràter del Sneffels amb l’explorador Saknumsenn endinsant-se en les profunditats del planeta en el solstici d’estiu i marcant el camí mitjançant l’ombra del Scartaris al trio que l’emulava 400 anys més tard, el savi boig en Lindenhbrock, el jove narrador i nebot del savi, l’Axel i l’heroi fred i professional , en Hans, el guia,... Meravellós el viatge que de nou Verne ens regala , encara que ara se’m presenta un nou problema, sempre que soni la Björk viatjaré amb l’explorador de nou cap al centre de la terra, és més, sempre que llegeixi el seu nom , i el del tennista Bjon Björk, .... Uf

Coneixent la meva obsessió amb els topònims sembla de bojos que l’alimenti tenint un mapamundi penjat al passadís de casa, entre la meva habitació i l’estudi. Però és que m’encanten els mapes, i és clar tinc un problema. Vaig a dormir i faig una llambregada a la paret. Taques de colors, que delimiten països , alguns dels quals ja no hi son, i molts dels que ara existeixen encara no hi son presents com a estat. Una gran taca taronja, noms de ciutats a la banda a tocar d’Europa, noms dispersos per una gran extensió de terreny semidesèrtica. M’hi acosto i llegeixo: Omsk. Una espasa roent per la calor de les brases , el captiveri del missatger tsarí a qui les llàgrimes vessades per veure captiva sa mare i la ràbia acumulada contra la seva némesi, el terrible Ivan Ogareff, deslliuren finalment de la ceguera al proporcionar als ulls un coixí de líquid que detura l’escalfor de l’acer tàrtar. Me’n vaig al llit acompanyat de l’èpica i alhora tragèdia d’aquests personatges i no aconsegueixo tancar els ulls fins a ben entrada la matinada.

Ja fa hores que s’ha alçat el dia. Tinc un nus a l’estómac , he tingut malsons aquesta nit. He barrejat personatges i llegendes de tot tipus. Peter Pan s’abraonava punyal en ma disposat a batre’s en duel amb en Lancelot per l’amor d’una Wendy que resultava ser Joana d’Arc. En Poirot perseguia per les teulades dels edificis de Girona el simi assassí d’en Dupin. En Sandokan era a punt d’esser penjat a la forca a mans del pèrfid Sheriff de Nothingham , però era salvat en última instància pel tret de fusell de l’ull de falcó que es pensava que salvava en Winnetou enlloc del malaisi. L’Atreyu es trobava en la seva fugida del No-res amb el gat de Chesire. Els Cinc anaven de vacances amb els Hollister .

Em llevo. M’assec davant del teclat per posar en ordre aquests pensaments. Què és el que em fa haver de enllaçar-ho tot?. Deu ser que la lectura ,i més en edats novells, és nociva. Desenvolupo la meva línea de pensament. Si mai no hagués llegit aquests llibres no em passaria res de tot això. Potser hauria d’haver fet altres coses enlloc de llegir. No ho sé, no n’estic segur del tot. Vaig a provar-ho. Ara vinc.

Ja està. Ja ho he fet. N’estic molt de content. Ho he aconseguit. No ha estat fàcil. Us ho explico; M’he aixecat de la cadira de la cuina on estava teclejant i m’he anat a posar un got d’aigua. Tenia bocassa. Obro l’aixeta i a la meva dreta veig un parell de ampolles de vi Abadía Retuerta Vino de Castilla y León. Merda El Cid. Em faig un cafè a la Nespresso, trio entre les varietats; Capriccio, Deccaffeinatto ,Ristretto, Roma, Roma!... Merda , l’Auriga Messala em persegueix i em fueteja tot i que no arriba a sadollar-me la pell perquè en Holmes i en Watson omplen el seu lloc; Acabo de veure una publicitat de Viatjes Barceló.: Cap de setmana a Londres 399€.

Després de tants esforços aconsegueixo creuar la cuina i arribar a prop de la tele. Premo el botó i amb el comandament a distància sintonitzo qualsevol canal. De fet els vaig passant i em semblen tots iguals, però aconsegueixen el que volia. Faig la prova, em dic par a mi mateix Barcelona,... rés. BARCELONA! Rés!!!. Nova York, Madrid, París, Florència, son noms ara que passen pel meu cervell sense que aquest faci cap associació. He d’aprofitar el moment. Pujo al pis de dalt i obro la porta del petit estudi que faig servir de biblioteca. No funciona. Torno a enllaçar. Ja ho tinc!. El portàtil. Internet. Cerco qualsevol canal de televisió per Internet. Cadena Cuatro, FAMA. Doble clic. Ja ho tinc. Tinc l’escut protector. Ara sí. Obro les portes de l’estudi i començo a amuntegar els llibres en piles ben endreçades mentre l’ordinador brama amb els crits d’un professor. Les baixo al pati , les disposo en fileres. Tots els meus llibres en piles de a 20 “Fame, I’m gonna live forever, I’m gonna learn how to fly”. No deixo ni un moment el portàtil no fos cas que l’escut s’esvaís. Obro la porta de l’armariet on hi guardo els estris propis d’un armariet exterior; eines, la manxa de la bici, Adobs per plantes, i l’inefable Pat Fuego Gel. Ruixo els llibres amb les 15 ampolles que tinc i hi calo foc.

L’incendi és immediat. “Fama we’re gonna make it together”, les cendres ballen al ritme de la melodia.

Tots cremats i ben cremats. M’escarxofo en el sofà i observo les imatges que hi van passant. Mai més apagaré el televisor, no fora cas que em tornés a envair la meva obsessió. Faig zapping

UN CONTE INFANTIL

UNA PETITA HISTÒRIA DE LES ESTRELLES

 

 

FA MOLT I MOLT TEMPS, I QUAN DIC MOLT VULL DIR MOOOOOOOOLT TEMPS, TANT TEMPS QUE SI ENS POSÉSSIM A CONTAR ELS ANYS QUE HAN PASSAT , QUAN FOSSIM VELLETS ENCARA NO HAURÍEM CONTAT NI LA MEITAT DELS ANYS QUE HAN PASSAT.

 

BÉ, COM DEIA, FA MOLT DE TEMPS TOT EL QUE EXISTEIX, I QUAN DIC TOT VULL DIR TOOOOOOOOOT; ELS LLAPIÇOS, LES TAULES, LES CADIRES, LA PISARRA, LA CLASSE , EL POBLE, TOTS ELS POBLES, EL PAIS, ELS MARS , LES MUNTANYES, EL PLANETA TERRA SENCER, LA LLUNA  EL CEL ,EL SOL, ELS ESTELS, I LES ESTRELLES I QUALSEVOL COSA QUE SIGUEU CAPAÇOS D’IMAGINAR-VOS… TOT ESTAVA APRETAT DINS D’AQUEST PUNT QUE HI HA AQUÍ  AL MIG DE LA PÀGINA. PODEU ACOSTAR-VOS A MIRAR A VEURE SI VEIEU LA VOSTRA CASA….

                            O

BÉ, ENCARA QUE MIREU NO VEUREU RÉS DE RÉS PERQUÈ TOT ESTAVA TAN APRETAT QUE NO HI HAVIA LLOC NI PER RESPIRAR. HI HAVIA MENYS ESPAI QUE ENTRE LES PÀGINES D’UN LLIBRE, O ENTRE ELS GRANS D’ARRÒS O ENTRE LA SORRA O MENYS LLOC ENCARA QUE DINS D’UNA MUNTANYA .DE FET HI HAVIA TAN POC LLOC QUE NO HI HAVIA NI LLUM NI EL TEMPS PASSAVA. AIXÍ QUE AQUEST LLOC NO POT SER ANOMENAT LLOC NI RÉS DE RÉS,  IMAGINEU-VOS QUIN LLOC MÉS ESTRANY!!!

DE SOBTE AQUEST PUNT ES VA ESCALFAR I VA ESCLATAR AMB L’EXPLOSIÓ MÉS GEGANTINA QUE S’HAGI POGUT VEURE MAI. MÉS GRAN QUE QUAN UN DRAC TREU FOC PELS QUEIXALS ,O MÉS GRAN QUE QUAN UN VOLCÀ ESCLATA, SI HO HAGUÉSSIM POGUT VEURE DE MOLT LLUNY POTSER HAGUÉREM VIST AIXÒ 

AQUEST VA SER EL COMENÇAMENT DE TOTES LES COSES: DEL TEMPS, DE LA LLUM, DEL CEL, DE LES ESTRELLES DEL SOL I DELS  PLANETES, I DE TOTS NOSALTRES I ES DIU EL

 

 

 

          BIG BANG

BÉ, DESPRÉS D’AQUEST BIG BANG, QUE VA SER UNA EXPLOSSIÓ FORTÍSSIMA, TOT  ERA UN NÚVOL DE GAS MOOOOOOOOOLT GRAN. ERA COM QUAN S’APAGA EL FOC D’UNA FOGUERA D’ESTIU I EN QUEDA EL FUM. MÉS O MENYS ERA AIXÍ

PERÒ AMB EL PAS DEL TEMPS VAN COMENÇAR A PASSAR COSES DINS D’AQUEST NÚVOL …

MIREU, EL NÚVOL ERA TAN I TAN GRAN I PESAVA TANT QUE VA COMENÇAR A CONTRAURE’S I A APRETAR-SE CONTRA SI MATEIX I VAN APAREIXER ELS PRIMERS SOLS,… LES PRIMERES ESTRELLES DONCS VAN APAREIXER AIXÍ, COM UN TROS MOLT GROS DE GAS QUE ES VA ENCENDRE I VA COMENÇAR A DONAR LLUM I ESCALFOR, COM QUAN ENCENEM EL FOC DE LA CUINA … PLUFFF!

AQUELLES PRIMERES ESTRELLES EREN MOLT GRANS I EREN LES ÚNIQUES HABITANTS DE L’UNIVERS. VA PASSAR MOLT DE TEMPS FINS QUE ES VAN FER VELLES , I QUAN ES VAN ANAR APAGANT TAMBÉ VAN ESCLATAR  I VAN ESQUITXAR DE NOUS MATERIALS L’ESPAI QUE VA TORNAR A FER NÚVOLS DE GAS. AQUEST COP PERÒ N’HI HAVIA MOLTS I AMB MOLTES FORMES DIFERENTS.

AQUELLS NÚVOLS VAN TORNAR A APRETAR-SE MOLT FORT I VAN COMENÇAR A APAREIXER LES GALÀXIES. N’HI HA DE MOLTES FORMES I DE MOLTES MIDES PERÒ EL MÉS INTERESSANT ÉS EL QUE PASSAVA DINS D’AQUESTES GALÀXIES I AL VOLTANT DELS NOUS SOLS...

COM QUE L’ESPAI ESTAVA PLE DELS TROSSETS DE LES PRIMERES ESTRELLES VELLES, LES ESTRELLES NOVES TENIEN MOLT MÉS MATERIAL I VAN PODER FER ALHORA ELS PLANETES QUE LES ENVOLTEN I AIXÍ TENIM ELS SISTEMES SOLARS, QUE SON PLANETES QUE ORBITEN, QUE DONEN VOLTES, AL VOLTANT D’UN  SOL.

  

I ALHORA TENIM TAMBÉ SATÈL·LITS ,COM LA LLUNA, QUE ORBITEN AL VOLTANT DELS PLANETES,  I ESTELS QUE TENEN CUA , COM ELS QUE POSEM ALS ARBRES DE NADAL , I ASTEROIDS QUE VOLTEN EL SOL COM NOSALTRES PERÒ QUE SI ALGUN DIA VOLEM ANAR FER UN VIATGE PER LES ESTRELLES HEM DE TENIR EN COMPTE PER TAL DE NO XOCAR.

 AIXÍ DONCS SABEM QUE LES ESTRELLES ESTAN ENCESES I QUE CREMEN GAS, I QUE ELS PLANETES DONEN VOLTES AL VOLTANT D’ELLES. QUE MOLTES ESTRELLES JUNTES FORMEN UNA GALÀXIA I TOTES LES GALÀXIES JUNTES TOT L’UNIVERS.

QUE LES VEIEM BLANQUES  DE NIT PERQUÈ ESTAN MOLT LLUNY DE NOSALTRES I QUE DE DIA LA LLUM DEL SOL ES TAN FORTA QUE NO ENS LES DEIXA VEURE.

 Texte: Andreu Sala

 Ilustracions : Mar Sala

Una reflexió de sobretaula

MANDARINES 

CIGARRETES I MANDARINES
FAN UN BON QUADRE CUBISTA,
TOT XERRANT DE SOBRETAULA

DE POLÍTICA I ECOLOGIA.

ACTITUD INCOMFORMISTA
ÉS LA PÀTRIA DELS QUE MIREN
MÉS ENLLLÀ DE LES ESCLETEXES
PER ENTENDRE UN MÓN CAPITALISTA

MANDARINA CONTINUÏSTA
DECADÈNCIA CONSUMISTA
DE SÈRIES AMERICANES
FUTBOL I ESPORTS DIUMENGE A LA TARDA

SI LES PARAULES FOSSIN CERTES
SI LES MIRADES FOSSIN DE VERITAT
SI LES PARAULES FOSSIN CERTES
SI LES MIRADES FOSSIN DE VERITAT
NO PODRÍEM CONTINUAR COMPRANT
NI PENSANT,
NI SEGUINT,
TRES, DOS, UN , ZERO, NO

CIGARRETES I MANDARINES
DINS D'UN CENDRER MODERNISTA
LA CONVERSA CONTINUA
MENTRE EN EL MÓN QUEDIN FILLS DE PUTA,...