Una història de Barcelona

DESEMMASCARAR UN ENGALIPADOR

No és que m’haguera agradat que en Kafka no hagués escrit un conte tan meravellós com el “desemmascarement d’un engalipador”, no us confongueu. Sí que és cert però que quan un autor , i un autor com Kafka en aquest cas, ha escrit la mateixa història que un vol escriure venen al cap dues consideracions a tenir ben en compte.

 

La primera te a veure amb el funcionament del propi cervell i la suposada capacitat d’un mateix per crear qualsevol cosa del no-res. Puc creure que mai se m’hagués passat pel cap la idea de l’engalipador si abans no hagués estat escrita pel Txec. Dit això , puc estar-ne realment segur?. Puc afirmar que en el cas que no hagués llegit “Narracions” i les hagués assaborit com vaig fer-ho no m’apassionaria igualment la idea de posar per escrit la manera de descobrir-ne el màxim possible d’aquests que ens envolten?. La resposta és No. No n’estic pas segur i no calen més explicacions...

 

La segona deriva de la primera i m’explica a mi mateix el desvergonyiment que em predisposa a intentar desemmascarar-ne com a més millor a través de l’escriptura i en forma d’aquest comte breu. Allunyo de mi qualsevol temor de ser pres com un llunàtic que plagia Kafka i em disposo a explicar-vos els trets que defineixen inequívocament aquesta espècie de plaga que ens assota.

 

Molt més sovint del que us penseu els veureu passejar-se impunement per la ciutat en actitud quasi provocadora si no fos perquè els convé salvar un mínim les aparences i no ser descoberts a les primeres de canvi. Sí , ja en saben d’amagar-se ja!. Però no defalliu, la mirada sempre els delata. Podeu fixar-vos en com aparten els ulls quan se’ls mira amb atenció. No poden mantenir la seva disfressa molt de temps quan un expert desemmascarador si posa de debò.

Un  altra manera de saber distingir-ne uns d’altres és fitar la manera que tenen tan pròpia de caminar. Atureu-vos a mirar com en les seves passejades barcelonines posen un peu davant de l’altre, com flexionen els genolls i fan que aquella gambada esdevingui un tic-tac propi, flegmàtic, i orgullós. Com mouen els braços per tal de dur el compàs en l’acte de desplaçar-se i això els fa transparents a la meva inquisitiva mirada. Els seus culs i com els balancegen pel Passeig de Gràcia també és un clar indicador dels éssers que estic intentant deixar al descobert.

Potser trobareu més plaent intentar-ho ensumant-los. No cal que us hi acosteu massa. Si agafeu el metro a qualsevol hora del matí trobareu aquell baf tan característic quan s’obren les portes. Els encanta aquesta olor d’alè de cafè amb llet matiner i  els cabells pentinats però sense haver passat abans pel filtre de la dutxa. És aquesta barreja olfactiva la que us ha de dirigir cap a qualsevol d’ells sense cap mena de dubte. També hi trobareu  un rastre si sou capaços de seguir el flaire que deixen anar les seves aixelles. Alguns intenten cobrir-ho amb tot el ventall de desodorants que el mercat etern en el que vivim posa a la seva disposició sembla que per tal de confondre la tasca de despullar-ne com més millor.

Fa força temps que m’hi dedico i de tots els mètodes que he anat desenvolupant amb el pas del temps en tinc dos que son els meus preferits, diguem-ne els predilectes.

És clar que si us els escric deixaran de pertànyer-me i seran de domini públic però, què hi fa! Quan he començat a escriure aquest breu sabia que tard o d’hora arribaria aquest moment. És el moment que he esperat i la força que m’impulsa a escriure i deixar al descobert totes aquestes criatures és el que dona sentit a aquest text des del seu inici , en la concepció, a el seu final passant lògicament pel procés d’escriptura.

El primer cop que vaig ser conscient que havia trobat una fórmula magistral va ser , com acostuma a passar a la vida amb les coses importants, de pura casualitat. Estava sopant en un restaurant Tailandès, fruint de l’elaboració dels plats quan com un cop de puny a la boca de l’esòfag la imatge d’un engalipador a la taula del costat em colpí poderosament. Tot l’acte de menjar el posava al descobert als meus ulls clarament. Com agafava els coberts!, però sobretot, com es duia el menjar a la boca i com el mastegava!, era repugnant. De vegades ho feia amb la boca tancada i de vegades entreobria els llavis però tan era, la seva condició era palesa ja. Mai més oblidaré aquell dia i des de llavors ha estat un mètode infal·lible per saber qui és qui en un bar, restaurant o inclús als àpats familiars o d’amics. Fixeu-vos com mengen i els descobrireu!.

El segon cop em va passar dins del cotxe, en un embús. Imagineu-vos la meva sorpresa quan en vaig descobrir un d’ells que es ficava insistentment el dit al nas!. No vaig poder fer més que sorprendre’m per la seva semblança a qualsevol de nosaltres. La mateixa mirada fixa al davant, el dit dins la fossa, però el gir del dit fou la clau. Un gest propi que deixa de ser-ho quan ho fa un d’ells, tots ho fan igual, fixeu-vos-hi!

 

No tinc més mètodes , de moment, per tal d’encalçar-los, però no us preocupeu. Amb els que us he escrit anteriorment, i els nous que  de ben segur anirem trobant entre tots, espero poder desemmascarar-ne un bon grapat.

 

De fet estic acabant d’escriure aquest breu a la terrassa del Zurich,  i se m’acosta el cambrer.

 

-       Què vol prendre? -  Em deixa anar amb un to de veu que , no sé, no sé,...

-       Un aigua amb gas si us plau  - Responc intentant que les meves sospites no l’alertin abans d’hora.

 

L’escanejo de dalt a baix, ja ho he fet quan s’atansava per atendre’m. Dissimula i fa com  si tingués molta feina controlant els clients de la terrassa, però no, jo sé que evita mirar-me per tal que no el desemmascari. Abans he dubtat, ara però que s’allunya en començo a estar segur. Mira-te’l com camina! Tic-tac, tic-tac.

Em porta l’aigua amb gas

 

-       1,95 si us plau – Em diu amb to ben amable. Es creu que s’escapolirà aquest engalipador...

-       Tingui – Li dic mentre em trec una moneda de la butxaca.

 

Quan la pren  i em torna el canvi – Quedi-se’l – li espetego - noto que tot i que va ben net i polit aquest matí no s’ha dutxat.

Ja no en tinc cap dubte. És un d’ells, un dels grossos,i l’he descobert sense haver de fer servir cap dels dos mètodes predilectes!. M’he de preparar per desemmascarar-lo. M’aixeco, veig la gentada que puja Rambla amunt, els veig caminar a tots, n ‘hi ha molts que mouen les braços tan sospitosament,... N’hi ha un que fa burilles i tot! No sé si podré amb tots alhora. Deixo d’escriure, vaig a buscar reforços.