Present i passat?

Com ja sabeu, tinc una ment malaltissa i obsessiva i això em porta a llocs, a espais, que potser ningú no entén però que , alhora, son d’una importància vital, i entenem l’expressió “importància vital” no com a una d’aquelles parelles que de fet adornen el nostre llenguatge com ara “imperiosa necessitat”, o “profunda convicció”, o “absoluta certesa”, o “mortal de necessitat” -tot i que aquí podríem considerar un trio , enlloc d’una parella-, o tantes i tantes d’altres que no fan més que empobrir el nostre ja malmès llenguatge i fer mediocres la majoria d’idees que intenten expressar, no. Quan Escric “importància vital” ho faig amb tot el pes de la paraula que puc, i sí , si voleu i per tal de ser conseqüents amb el meu pensament, esborraré d’aquest text, no!, millor encara, les guixaré per tal que quedi constància de la meva repulsa a aquestes maneres de fer tan predictibles, gregàries ,i gairebé humiliants per l’intel·lecte!.

Fet aquest aclariment passo a explicar-vos què és allò del que la seva importància és tal que en depèn la meva vida. Diuen que un és allò que fa, bé jo sé el que faig; penso i actuo en conseqüència. I aquestes, les conseqüències del meu pensament, són de tant en tant difícils d’aplicar en el mon en el que m’ha tocat viure.

Des de ben jove tinc tendència a menjar-me les ungles. No és que me les mengi per convicció, sinó per un acte gairebé reflex. Vaig començar a una edat primerenca i no he aconseguit aturar aquest impuls nerviós que em du a trobar gust i tranquil·litat en el fet de mossegar-me-les. Fumar, beure, follar , també son actes que responen a impulsos nerviosos i que donen un plaer momentani, puntual, concret, però que el transcórrer d’una quantitat petita de temps fa que esdevinguin màxims en una successió de cadenes muntanyoses on, un cop assolit el cim, ens precipitem cap a baix amb la mateixa celeritat amb la que hem pujat. Relaciono això amb la meva pulsió i us he de reconèixer que no em deixa plenament tranquil i assossegat mai, així que desprès de prou reflexions he trobat que estic davant d’una disjuntiva excloent, és a dir o aquest camí o l’altre, i en aquest cas un nega l’altre. Hi ha vegades en que un pot transitar temporalment per les dues ribes d’una oposició, o mantenir-se en un pla d’indefinició envers la vida. No és el cas. Jo només tinc 2 opcions; O me les deixo de menjar, o continuo fent-ho i aquesta proposició no admet confusions, del tipus “o sóc alt o tinc els ulls blaus”, o “o menjo o vaig al lavabo” o tantes i tantes d’altres en que un terme no té relació directa amb l’altra. Aquí es una proposició de contraris i enlloc de ser A o B , és més aviat A o no A.
Per tant el taulell de joc és diàfan com una llum matinera i el joc és clar, o deixo de menjar-me-les o no.
Només se m’acut un ,o potser dos motius per deixar de fer-ho. El primer que em ve a la ment és el funcional. La ma és un estri humà (jo diria que és l’estri humà més) important . Ja coneixeu el mite que diu que vam poder desenvolupar la intel·ligència perquè tenim el dit polze oposable, o el que és el mateix, que el podem creuar per davant de tota la ma i dur-lo fins a tocar l’extrem del dit petit. Per proximitat , si arribem al dit petit , també podem arribar a l’anular, al mig, a l’índex i a qualsevol punt de la part superior del palmell de la ma que ens proposem. Aquesta qualitat només la tenim els primats i per tant els humans que segons la teoria de l’evolució de les espècies estem emparentats amb ells . Això ens du a poder fer servir la nostra extremitat prènsil com una pinça per agafar coses i d’aquí al desenvolupament de la intel·ligència ja només hi ha un petit pas; el mico que quan agafa un pal és capaç de convertir-lo en arma per dominar el clan o la tribu esdevé més intel·ligent que la resta. Aquest mico armat és la primera fita de l’intel·lecte humà. A veure? Ho tornaré a escriure perquè la frase m’ha agradat ; Aquest mico armat és la primera fita de l’intel·lecte humà,… La relació amb el temps actual és tan òbvia que potser no cal comentar-la. Potser només puntualitzar i escriure que actualment hi ha fites de l’intel·lecte humà bastant superiors en complexitat però que alhora els micos armats continuen dominant les tribus, els clans, els països o les guerres que ells mateixos instiguen i provoquen.
Tornant a la meva ma crec que en aquesta era en la que visc, la meva eina prènsil ja no ha de desenvolupar la funció de pinça fèrria d’una manera tan imprescindible com ho va haver de fer el meu avantpassat mico. De fet , quan em menjo les ungles i retallo mica en mica la superfície nacarada que corona els meus dits perdo un suport físic perquè aquests puguin actuar amb la força pròpia de l’eina que van ser. Assumeixo que la meva eina que es la meva pròpia ma tingui un dèficit de força degut al meu vici. No passa rés, no m’he de penjar dels arbres per sobreviure, i tampoc he de caçar amb les meves mans. Tota la tecnologia actual prescindeix d’una ungla, i ha esdevingut una protuberància sense sentit en el nostre cos
L’altra punt a tenir en compte és l’estètic, el , què diran? La sensació d’atraure les mirades cada cop que faci servir en públic les meves mans, la llambregada reprovadora de la peixatera quan li acosto la ma per donar-li el preu de la peça, el rictus de fàstic amb que el quiosquer sé que m’obsequiarà a partir d’ara, la reticència a ser saludat amb una encaixada pels que ja em coneixen o l’estupor d’aquells nou-coneguts que quan vegin les meves mans tinguin un esglai difícilment reprimible,… Què voleu que us digui?. Com més gran és la distància entre un i el seu entorn més fàcil és despendre’s del que és accessori .
Bé doncs , fetes aquestes reflexions faig un retall argumental dins meu i em ve a la memòria la Primera Llei de Newton, o el Principi de Galileu que diu així:“Tot cos lliure , sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment , ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme”. Penso en mi mateix. Sempre m’he menjat les ungles d’una manera mecànica. L’acte en si no representa per a mi cap esforç, és el meu estat natural. Aturar aquest inèrcia meva requeriria d’una força externa ja que per mi mateix , si em deixo en repòs i em relaxo , no trobo res més plaent que dur-me els dits cap a la boca. El meu estat de moviment rectilini uniforme sempre ha estat aquest , i fer-ho no ha suposat cap patiment, esforç, o plany, ans al contrari ,el patiment és aquesta tendència a intentar aturar el que em surt de dins, i que si no trobo plena satisfacció és per aquest encasellament vital en el que ens trobem en la societat en que ens ha tocat figurar. No és tan el què diran sinó els segles i segles de convivència gregària cap a la resta de l’espècie, que deu conformar dins d’un mateix un no-sé-què de culpabilitat genètica quan fem quelcom de diferent , quelcom de personal. Passo després a la Tercera Llei de Newton que fent servir la seva expressió més col·loquial resumeixo amb un “Tota acció comporta una reacció”. Penso ens les reaccions que provocaria en mi una acció directa que em fes abandonar la meva pulsió… Fora terrible!.¿ Sentir-me obligat a fer, o millor, a no fer allò que un vol?. Quina energia desencadenaria dins meu tal que empenyeria per tal de contrarestar l’efecte de la força que m’obligues a aturar la meva ma?Com diu aquell “No , gràcies!” . Així, i gràcies en Newton veig que no he d’oposar forces contràries a les inèrcies amb les que visc i per tant concloc que he de continuar mossegant-me les ungles si així ho vull jo mateix i cap reflexió posterior o cap intromissió externa m’ha de desviar del meu camí.
Hi ha un tret de la meva personalitat que encara no us he fet públic. Sóc molt perfeccionista i quan he de fer una cosa, la que sigui, sempre intento superar les meves pròpies fites. Així que em decideixo a ser el millor menjant-me les ungles. De fet ja fa dies que hi estic posat de totes totes, i el que us he escrit abans és un fals present, un recurs retòric, o literari si voleu, per mantenir la tensió narrativa. Literàriament sempre m’és més interessant el present que el passat, ja que si ,narrativament , el meu narrador (jo en aquest cas) escriu en passat podeu deduir que tard o d’hora ha d’arribar al present en el que escriu , i així , i deixant a banda les sorpreses argumentals que l’escriptor (també jo en aquest cas) pugui introduir, no pot haver-hi sorpresa en la línia temporal de la història. Si escric en present no podeu saber mai què ofereix el futur del narrador, i faig vàlida aquella sentència machadina que molts han adoptat com a màxima vital i que diu “caminante no hay camino, se hace camino al andar,…”. Així que escric en present i vosaltres,els que llegiu, no podeu saber si és un present real o no però això no afecta al fil del que us estic narrant.
Ara faré un tall en la narració per explicar-vos que fa quinze dies vaig començar a projectar el meu pla (així veieu com he fet servir el fals present al començament d’aquest conte), vaig anar a la farmàcia i em vaig comprar 24 paquets de cotó fluix i altres tants de gases esterilitzants, un parell d’ampolles d’alcohol etílic, i amb tot l’arsenal em vaig disposar a acometre el que prèviament havia preconcebut com a línia d’acció. Vaig començar per l’ungla del dit petit de la ma esquerra. Me la vaig rosegar amb dedicació quasi espartana, militar. Vaig sentir molt el dolor, no al començament quan anava roent la vora amb la pell, però quan vaig haver de mossegar per tal de separar la carn de la resta de l’ungla vaig, com aquell que diu, notar una fiblada que em va travessar la ma, el braç, el pit i va anar a morir com una petita però potent descàrrega elèctrica al bell centre del cor. La sang em rajava per la ma però no vaig defallir, vaig acabar d’arrencar-me l’últim bocí una hora i tretze minuts exactament després que vaig començar. Panteixant vaig aplicar-m’hi alcohol per desinfectar-me possibles ferides , tot i que tractant-se de la meva ma havia anat amb prou cura de fer-me el menor dany possible, i després de donar-me uns petits tocs amb el cotó fluix vaig procedir a embenar-me el dit petit de la ma esquerra.
Vaig repetir l’operació amb cada dit fins deixar-me la ma esquerra ben neta d’ungles.
Fixeu-vos amb el que us he escrit abans. He escrit aquest últim paràgraf en passat i tot i que la història us pugui semblar més o menys atraient la tensió argumental no depèn de la línia temporal sinó de l’habilitat retòrica del narrador. Així i per molt mal parat que m’imagineu amb la ma esquerra tocada amb cinc dits embenats vosaltres sabeu que, d’una manera o d’una altra, he arribat a aquest present ,fals o real, en que us escric “ara”. És a dir que la història que us explico ha de dur necessàriament cap el punt on jo sóc ara.
I ara sóc aquí, a punt de començar amb la ma dreta. He deixat passar uns dies perquè em cicatritzessin les ferides que em vaig fer als dits de la ma esquerra. Vaig patir molt els primers dies sense les meves ungles. Qualsevol cosa que intentava agafar es convertia en un eixam tardorenc atacant els cims dels meus dits . Una cosa però he aconseguit, ja no tinc la pulsió de mossegar-me les ungles de la ma esquerra. Simplement no existeixen. I heus aquí que fent camí he trobat aquella solució màgica que anhelava. Lliurar-me de la pulsió sense haver de renunciar a ella . Fondre desig amb la més carnal de les realitats. Un ha d’acabar allò que un cop comença, així que el camí és prou clar, ara més que abans, començo amb la ma dreta.
No sabeu , però, si aquest present és el real o un altre joc literari d’aquests que tant m’agraden. Puc estar escrivint, com us he explicat al paràgraf anterior, amb la meva única mà útil, a l’esquerra tinc tots els dits embenats , o pot ser que ho estigui fent tranquil·lament amb les 2 mans sanes i els dits passejant per sobre del teclat negre. Pot ser que tot sigui un exercici retòric en el que intento expressar les sensacions d’una ment malaltissa i obsessiva però que alhora té llampecs de clarividència en moments puntuals. Puc ser de veritat o ser un personatge, però el que queda són les expressions correctes. Pot ser que aquest conte només sigui un pretexte per deixar anar caient pensaments com que una pulsió lligada a una realitat només té dos camins, però tots dos acaben en un final. La força que cal per lluitar-hi en contra la podem implementar cada dia en el nostre interior i si no ho féssim així el dispendi de força per arrencar la pulsió de cop és igual a la suma de l’esforç de repressió dels dies que trigaríem en lluitar-hi en contra fins a oblidar-la completament.
O podria ser que hagués passat prou temps i ja m’hagués recuperat del dolor que m’hagueren provocat les ferides , les de les dues mans, ja que també he acabat arrencant-me les de la ma dreta . En aquest cas la velocitat amb la que escric sempre serà molt més alta que en el primer supòsit i això fa que els meus pensaments puguin fluir des de el meu cervell , travessar el meu sistema nerviós , i connectar finalment amb els extrems en forma de llaga en que s’han convertit el que abans anomenava puntes de dit. He après també a conviure amb els meus veïns i, més que per estalviar-me el seu rebuig cap a les meves mans nues , em poso ungles postisses per estalviar-los una sensació que no els és agradable. Ara sóc plenament lliure. He pogut viure sense repressions tot i que sense elles el nivell de responsabilitat envers un mateix augmenta de manera exponencial. La coherència és un fil que talla el món en dos cada cop que ens preguntem “com”. A més preguntes més talls.
Quina de les tres opcions creieu que estic vivint?