Deixa caure la seva mirada sobre la lluna mentre pensa en el dia que acaba de deixar enrere. Des que les primeres llums d l'albada han començat a donar caliu a la terra fins que la negror sembla que ho emmara tot, cap aliment ha arribat al seu estómac , que gruny incessant. Aquest exercici (el de poca o nul.la alimentació) ha donat al seu cos unes característiques horroroses, grotesques, simiesques. Ha vist com perdia cabells del seu cap, i com les seves carns s'anaven esvaint, deixant entreveure uns ossos dèbils,menuts, fràgils.Una petita panxa impedeix que pugui veure els seus peus, bruts i petits, i entumits per l'hàbit de caminar descalç. La vista es comença a ennuvolar i els sons que abans percebia amb claredat es comencen a fondre. Les seves cames no el sostenen i cau. El cos no aguanta més i quelcom en el seu interior es trenca,..
El silenci que es fa és trencat només pel plor d'una mare sense consol.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada